Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

22 de maig de 2009
General
7 comentaris

Eduard Escoffet: no fa llibres

“En Kopionkin no somiava res, perquè a ell tot li passava de veritat”:
pàg.161, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)

Com
de vida, només n’hi ha una, i jo per ara tinc la meva, crec que ha
arribat el dia de (fent cas al consell del meu germà gran) fer el meu
propi bloc i deixar-me de bestieses… Perquè el fet és que, els últims
anys, m’he camuflat escrivint amb amics (com amb el pack de iogurts), o darrerament a través del bloc de la Pocmoderna per petició seva, en el vessant “hel·lènica” (poc a poc, post a post, i algun més), i no per falsa modèstia, sinó més aviat per un pudor i vergonya aturadors.

Com,
amb l’edat, se te’n fot tot una mica més, per això començo aquest bloc
(ja començat), doncs, continuant la línia “hel·lènica”, com ha anunciat
les últimes setmanes l’Elisenda Soriguera
(sí, reitero la publi al seu bloc). I prenc el mateix nom que a
l’amical pack de iogurts, “anhel enorme”, perquè és el nom que un dia
remot em va treure en Pau Riba o l’Enric Casasses (no
recordo qui dels dos) a l’Heliogàbal, jugant amb els noms de tothom (i
el meu, Helena Morén). I també, és clar, perquè s’adiu molt a la meva
manera de ser, desitjar més del que la realitat dóna (tot i que,
atenció, gaudint “de veritat” del que la vida dóna).

A l’últim
post vaig parlar d’absències i, després d’estar de dol uns dies, avui
vull escriure de presències destacades. Per començar, de qui vull
parlar, NO FA LLIBRES. Segurament té una teoria o una pràctica
filodadaista, filofluxus o filocarleshacmoriana, o potser ha estat
perquè va començar la seva aventura literària alhora que Josep Pedrals
i sabia que hi hauria d’altres que n’escriurien més i millor. Sigui com
sigui, no conec ningú que hagi tingut tants vincles internacionals i
que els hagi tret un rendiment tan bo per fer allò que més li agrada. I
el que li agrada, crec, és la poesia sonora. Ell és, Eduard Escoffet.

No ha fet llibres, però sí que ha participat en alguna edició…

+ Com el fanzine Paté de pedra (2002; text d’Escoffet: pàgs.32-33), el
que va ser: “una celebració de la poesia, i punt i seguit.”, que
escrivia al pròleg el seu impulsor, el poeta Joan Josep Camacho Grau,
“perquè no oblidem que el vers no fa nosa, però a vegades no fa la
kosa, que el neguit està donat, i que no importa la forma del còdol si
talla el fetge de la Ralitat. (···) aquesta antilogia no academicista
ni totalitària ni estigmatitzada ni amb ànsies de re que no sigui la
mateixa feridura de la literatura. Hi som els que hi som i punt i
final.”

+ Com Escoffet hi és en una de les plaquettes de Cafè Central edicions:
Carrer d’Urgell (2005). A on em va escriure com a dedicatòria: “helena,
històries d’amor i d’estacions que passen. La psicoanàlisi, a càrrec de
march. salut + llibertat”. I una cita d’Ausiàs March, obria: “No cal
dubtar que sens ulls hom pot veure,/ puix sens desig de ser amat jo
ame./ D’amor no m clam ne de persona m clame:/ natura en mi fa obra de
no creure”. I d’aquí, m’agrada i us mostro un botó, aquest poema
d’Escoffet (a qui no agraden les majúscules):

finestra

no em calen gaire paraules:
al clatell, tu i la dutxa
i endanvant, la mirada que capbaixa
al carrer: la ciutat
lacerada: un bosc
des d’aquest terrat erm
que –alçat– abraça el sol.
i tot emmarcat
en finestres, davallant.

i en fulls i entre fums i entre
edificis que no duren
i entre carrers d’abril
m’ensenyes de nit el teu jardí:
tu, tu que encara vas
xop d’hivern,
tu que ara vas sense fressa:
tu,
amb aquest hivern sense apagar.
i encens un dia
que entra i que surt i que veuràs passar.

la finestra o com la teva necessitat
de bastir edificis
perfectes, imprevisibles.

apaga el sol
i deixa’t abraçar.

bcn, abril-maig mmiv

És cert, Eduard Escoffet no està per llibres ni per orgues. És un home
d’acció. Ell és un dels màxims impulsors de l’activitat poètica de
Barcelona. Jo el vaig conèixer quan tot just iniciava el cicle Viatge a
la Polinèsia (1997-2000)
, ideat per acompanyar el final de mil·lenni
amb poesies i polipoesies.
La justificació del qual era la següent: “Hem estat discutint-nos,
durant molts anys, sobre com anomenar la cosa aquella que nosaltres
fèiem entorn de la poesia. El prefix poli-, que els italians van afegir
al terme poesia, va ajudar, però ningú no va saber on i com posar-lo:
polipoesia, polipatates, polipatètic, polipaleolític… fins arribar a
la Polinesia. Pocs saben dir, ara com ara com ara, on se situa
exactament la Polinèsia. Nosaltres proposem una ruta per accedir-hi.
Viatge a la Polinèsia és, de fet, una reconciliació de la poesia amb la
poesia mateixa.”
I així, vam descobrir veus rases (Carles Hac Mor,
Benet Rossell
, Esther Xargay, Dídac P. Lagarriga, Gerard Horta), músics
i poetes (Juan Creck, Pau Riba, Civilización, Anton Ignorant), els que
van ser el grup O així, de 1984 a 1986 (Enric Casasses, Jordi Pope,
David Castillo
, Jesús Lizano, Joan Vinuesa, Jaume Sisterna), etc. etc.
Eren diversos capítols d’una programació dividida en volums, que tenien
una durada de dos o tres mesos.

Com el meu primer contacte amb la Poesia (en Casasses) vivia enamorat a
Berlín, va ser Escoffet la persona que em va obrir les portes a
conèixer una gran xarxa d’artistes i diletants. Era quan jo intentava
seguir el què es feia culturalment interessant a la ciutat, per
plasmar-ho a la revista Illacrua, actualitat i alternatives, i me’l
vaig trobar crec que a la galeria H2O, en una CirConferència,
organitzada per Dídac P. Lagarriga.
I Escoffet em va fitxar en el seu
mailing (que aleshores no era només de correus electrònics, sinó
postals força ben dissenyades), des de la seva primera base
d’operacions a Transformadors (C/Ausias March, precisament…) o des
d’un senzill Apartat de Correus 34.101 / 08008 Barcelona.

La connexió ja va ser feta, perquè igual que ell era incontinent a
l’hora de crear cites poètiques (moltes a la sala Metrònom), jo
aleshores era insaciable a l’hora de seguir totes les que pogués (com
en els últims anys m’ha passat, per feina, amb els concerts). Érem
incombustibles, com alguna joventut.

L’estiu de 1999, jo de vacances, me’l vaig trobar precisament a Berlín
(on ell s’hi va estar una temporada pel Goethe-Institut) i d’una manera
curiosa. Jo estava visitant l’aleshores novíssima cúpula del Reichstag i precisament
vaig fer una foto sense cap sentit des de dalt, on hi surten uns peus.
Doncs bé, just en aquell moment, a les escales, es trobaven la pintora Neus
Dalmau
(que viatjava amb mi i ja havia baixat de la visita o no hi va
voler entrar, no ho recordo) i l’Eduard Escoffet. A la foto són dues
formigues, però quan vam sortir l’Eduard va venir a dinar a la casa de
l’amic okupa berlinès on ens estàvem també amb el Pere Canals. Va ser una
celebració de l’encontre i de la xarxa…

Després, des del seu buc insígnia, Propost (projectes poètics sense
títol), ubicat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona),
Escoffet va emprendre Proposta, el Festival Internacional de Poesies +
Polipoesies, del qual hi ha un recull en triple DVD de les cinc
edicions que van de l’any 2000 al 2004.

Un apunt: A Josep Ramon Roig l’hem pogut veure aquest dimecres passat a l’horiginal a la nit de poesia tortosina, és el segon per la dreta de la foto finish.

I Escoffet continua fent coses, aquest dissabte mateix (demà), hi ha un REVOX a la sala Conservas.

Tot i que no conec qui l’hagi musicat encara, la veu d’Escoffet l’he
retrobat, per exemple, en la veu de Gerard Quintana en alguns dels seus concerts en
solitari, evidentment després de Sopa de Cabra; en un producte curiós que va sortir aquest Sant Jordi passat anomenat Sampler d’amor (Ancora Music SL, 2009), on el recita l’actor Alex Brendemühl i avui, mirant coses amb què il·lustrar aquest post, he trobat el mateix Escoffet acompanyat de Les Aus:

I acabo avui amb una recomanació: Enguany el Festival Internacional de Poesia de Barcelona celebra
vint-i-cinc edicions. I com les últimes primaveres, del 21 al 27
d’aquest maig, ara mateix, podrem gaudir de la setmana de la Poesia a
Barcelona
.

  1. Com bé saps sóc més de novela que de poesia. De fet amb les noveles no paro, una rere l’altre en canvi la poesia no hi ha manera, suposo que no m’hi acabo de ficar o no l’entenc. Espero que gràcies als teus post us pugui entendre una miqueta més, si més no de tan en tan!!!

    Petons de novela a l’anhelada poetisa!!!

  2. Desitjo vehement poder-te llegir des dels ulls menys moderns. Tot i la tristesa de l’abandonament… visca la independència hel·lènica!
    Un petó

  3. felicitats helena!
    i continua desitjant més del que dona la realitat, si mai necessito lliçons et vindré a buscar o m’amagaré darrere d’alguna recomanació teva.
    b7s

Respon a verdcel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!