Angelpas

“No tenim remei! som humans”.
Paraules que sentia dir al meu padrí quan les coses no rutllaven prou bé. I si algú volia fer més del que li pertocava, o bé allargava més el braç que la màniga, o plantava faves fora de temporada, deia també: “No li tocarà més remei que abaixar la cresta” Pels temps que corren en que se’ns ha volgut fer creure que els recursos naturals eren inesgotables, que el capital era un déu indestructible, que el progrés va de bracet amb la sobreexplotació i amb la superproducció i tantes i tantes altres fal·làcies, no ens ha tocat cap més remei que…

Abaixar la cresta.

S’ha acabat el bròquil.

(I els anissos.)

Abúlia.

Inconsciència.

Velocitat.

No es pot dir d’aquesta aigua no en beuré,

per tèrbola que sigui.

Aire o no aire, la forca enlaire.

Bon cop de falç!

(Bon cop en fals!)

Aixecar la camisa.

Aixecar la camisa de la Marisa.

Anar aplanat com un cargol.

Anar a la ceba.

(Anar a la seva)

No arriben el cordons

(ni per Nadal els torrons.)

Àngel Pascual Sauch

1/10/1989

 
(Imatge: “EL REY BEU” de Jacob Jordaens. Kunsthistorisches museum. Viena.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!