Angelpas

Un altre Nadal és possible, volia dir.

Però ha arribat el dia marcat amb un dos i un cinc al calendari,

i no ens ha deixat quasi ni pensar

aquest  vint-i-cinc de l’últim mes de l’any.

I, tot i la crisi, comença la febre consumista.

Una certa bogeria s’ha anat manifestant;

una irrefrenable gana de participar en les curses de queviures fueteja els nostres budells;

 un no se què d’ il·lògica ànsia d’intercanvi comercial neguiteja les ments més equilibrades.

 No hi ha en la despesa una correspondència amb la contenció que el seny econòmic aconsella.

La llista de temptacions crematístiques és llarga:

la roba de les festes com embolcalls de vanitat;

els regals del tió són les inutilitats més contundents, mai més ben dit, cagades;

 els viatges de Nadal millor si són exòtics, amb contrast;

 els àpats familiars on cal quedar bé on cal convèncer;

els reis opulents xeics del món àrab vindran carregats fins les orelles dels camells…

Hi ha una mena de conxorxa tàcita que implica tots els mitjans de comunicació,

la publicitat hiperbòlica que convenç a segons qui, però majoria,

les rivalitats familiars per presentar el millor en els platós de les vanitats;

vins i caves, llagostes i bogavants, torrons i pólvores, escudelles i canelons,

pinyes i neules, cuixes de gall d’indi i panses, licors.

 

Arribem al poble ple de fum de les calefaccions.

No hi ha boira enguany.

Fa sol.

Moren els vells i malalts per parelles.

 Hi ha dos tanatoris tot i ser un poble petit.

La mort és un gran negoci.

Uns paletes romanesos reformen la façana de cal Pauet, prop de l’església.

Despullen la casa dels arrebossats deixant a la vista la pedra nua.

I la gent es tanca a casa.

Es fan misses massa llargues i els enterraments també.

S’ha d’anar al dol més aviat i sense tanta parafernàlia.

La gent va a l’enterrament a consolar a la família i per donar la mà als endolats.

No per sentir sermons de capellans desmarxats.

Durant els enterraments he sortit al carrer i he fet fotos dels paisatges.

Mentrestant intentava recordar els morts quan eren vius.

Després he tornat al temple en el moment dels plors.

Per dir quatre paraules de dol i recollir l’esquela.

No hi ha cap secret en la convivència.

Hem visitat malalts que s’arrosseguen al llindar de la mort.

I probablement estaran dins la urna cristal·lina aviat.

La vida i la mort mai tan juntes.

Nadal atípic si el dinar de la mare sembla que no té el gust que ha de tenir.

Però només es tracta d’una superació.

Senzillament és més bo per evolució.

Hi ha en una mateixa taula els nostres tres fills i la nostra néta, l’Asha.

Costa de reunir a vegades una família.

Però és possible.

I encara el sol rere els núvols espessos cada tarda llueix unes curtes hores

I després s’amaga ràpid perquè és el solstici d’hivern encara.

Clarors i foscors  es barregen en la càmera quan prenc la imatge.

La tarda freda que vaig sortir a fer fotografies pel terme de Vilanova.

Caminava per la terra dura esquivant els tolls.

Les llums del poble oscil·laven i tenien un color groc intens.

A casa del Manel de cal Cabaler que em mostra fotografies de l’escola a l’any 1936.

On nens que ara tenen vuitanta anys surten amb somriure de menuts feliços.

Que fa més gran el sentiment d’enllaç dels habitants del poble.

El senyor Rivera al final de la fila també somriu perquè era optimista.

L’Arnau ha vingut a fer fotografies perquè hi ha un compromís amb la Universitat.

Als tallers Berga engegarà els seus flaixos.

Al cobert i als horts.

Als magatzems i al cementiri.

Els flaixos transportats dins una funda de guitarra.

Al matí, a buscar el pa a ca l’Adrià.

I el dinar a ca la Carme.

Tenim caixes senceres de fruita i verdures.

El fred va i ve.

Vapor d’aigua a l’alè.

Una gorra de llana per dormir.

Les nits fredíssimes.

Amb dues mantes ens colgarem.

Porto mitjons i és una bona idea.

Tapat de cap i de peus.

S’ha fet un reportatge del cagatió.

Fotos fixes i fotos successives en moviment.

És el temps en què WikiLeaks clama en el desert.

I els governs se senten poderosos per fer i desfer.

S’han fet les dotze campanades

del darrer dia de l’any.

Les mateixes hores de cada dia però es desferma la eufòria.

Petons a tort i dret, abraçades i encaixades de mans.

Els missatges es multipliquen en les entrades del mòbil.

I ara és  cap d’any i es renova la festa a les taules.

 No fa tan fred al defora i una tímida boirina vol campar.

El record és la son i en ella es cerca el passat.

 Anirem a veure la Carme de ca la Patxana

que provarà d’identificar els rostres més vells de les fotografies.

Ha reconegut fisonomies i ha parlat de la soledat.

Unes mans corsecades i plenes de taques que són les dates d’un calendari caducat.

 I el virus de l’ Isaac

i la cama trencada de la Maria de Fàtima,

i la ceguesa del tiet Josep Maria que encara va a comprar,

i l’operació del tiet Jordi.

És un temps de trànsit.

S’acaben cicles i en comencen de nous.

 Res estrany no hauria de ser aquest fet.

 I no obstant hi ha raresa .

 La mare es dol de l’abandó de les seves germanes

que no la truquen per celebrar el cap d’any.

 Què passa?

Com va tot?

Els dies marquen la sinuositat de l’existència.

 Es parla de l’existència per l’atzar.

Qui modifica i determina la nostra existència?

Es veu el papa de Roma assegut en el seu tro.

Fiscalitza el poder religiós que intenta donar llum o justificar el fil de la vida,

intenta donar resposta a les preguntes que abans s’han fet.

 Resposta per una part de la humanitat.

La humanitat és molt limitada de mires.

 Sorprèn que no ens hi pensem més a l’hora d’abraçar la religió.

Un instrument de qui i per què?

El papa mira els seus adeptes des del luxós tron del Vaticà.

Fa por de veure-ho.

Hi ha fixació en el seu rostre

i els qui l’escolten al seu voltant creen un teixit jeràrquic encarcarat

com les taques del cos de la Carme.

 Tot és una gran parafernàlia.

 I a l’altra banda hi ha els musulmans.

Vet aquí la dualitat religiosa del nostre món.

 També amb un perillós fanatisme carregat d’obligacions de fer, de dir, de creure.

 Ni els seus pensaments són lliures.

 Hi ha una gran misèria espiritual en l’home.

 S’aferra a les creences que altres l’imposen i es queda ja tranquil.

 No vol pensar per si mateix.

 L’home té mandra de pensar.

 La qualitat més genuïna de l’ésser humà se l’ha menjada la mandra.

I vaig al metge perquè toca.

Un matí sencer assegut prop del dolor.

 Al costat la infermera punxa.

Fa anàlisis d’orina encara calenta perquè el metge demana la prova allí mateix.

 I l’ udol d’una ambulància furiosa que deixa algú plorant.

 I al meu amic se l’enduen a un hospital més gran i llunyà.

 Com el sol brunyeix les capçades de fulles pansides del canal petit.

 Com les garses busquen carronya.

 I els vols majestuosos de les cigonyes que no duran ja cap més infant de París.

I més plors i sanglots.

 De colors estovats.

 Indignes presagis de dies que només passaran en el calendari de paper enganxat a la façana del frigorífic.

Vilanova de Bellpuig

Àngel Pascual Sauch

2010 12

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!