Fa 56 anys que vaig nèixer a Catalunya. Al principi vivia com un humà normal: dins de la seva pròpia cultura. La festa i el treball eren en català. Ara ja fa 35 anys que em sento estranger a Catalunya. A Barberà del Vallès no hi ha cap indici per enlloc, cap identitat catalana. El noranta per cent de les converses les sento en castellà o bé àrab o encara xinès…Fa 35 anys que crido en silenci llibertat de poder viure en català. No he pogut ni tan sols expressar-me en cap consulta sobiranista. Això aquí no se sap què és. Els emigrants que van venint van aprenent castellà i tenen una vida digna ja que la llengua és la identitat que els va agermanat. Un cop integrats en castellà tot és més fàcil. Del català res se’n sap.
A rel d’aquesta preocupació vaig escriure aquest poema…

CRITS, NO CRIMS

Deixarem de xiuxiuejar
i ens posarem a cridar, histèrics.

L’esport del crit

en la competició de la vida.

Cridarem fins al límit,

fins a la extenuació

fins a la inconsciència,

fins que la sang travi

les venes i artèries del coll;

I la cara i el rostre

es tornin una màscara de carnestoltes

convulsionada i rígida;

i les mans es crispin

i esgarrapin el marbre de la cuina,

del bany o d’una làpida de cementiri.

Cridarem fins que els crits

traspassin les parets del crani

com dolls d’aigua bullent

i tornin a sortir vessant del cervell

tot arrossegant essència de neurones

(Els fets esdevinguts idees)

Cridarem fins que emmudeixin

per la pressió insuportable

els nostres pitjors enemics.

Àngel Pascual Sauch

Barberà del Vallès

2010-06-12

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!