El bloc d'Andreu Mas
El clos de la Torre
Descrèdit. Aquest és avui per avui el pitjor dels mals de la política. Allò que hauria de ser vist com un ofici de servei al poble (segons la definició aristotèlica) és vist com una drecera a l’enriquiment fàcil. Els escàndols de corrupció urbanística a l’Estat avalen la teoria, que es manifesta a les urnes en un augment dels vots en blanc i de l’abstenció i en el reforçament d’opcions polítiques radicals i minoritàries. La Història ensenya que aquest és el camí cap al totalitarisme.
«Tots els polítics són iguals». Qui no ha sentit aquesta opinió o, encara més, no l’ha manifestada en algun moment o altre? Una opinió força estesa al carrer és que els polítics són una mena de vividors que s’han apuntat a una vida de comoditats i diners. La voluntat de perpetuar-se en els càrrec de certs electes, els escàndols urbanístics que esquitxen aquí i allà l’Estat des de fa mesos, el fet que molts electors pensin que els polítics estan més preocupats del seu joc que no pas de les coses que necessiten les persones, l’actitud dels propis polítics -massa distant de la realitat a voltes- i, fins i tot, en el cas de Catalunya, la dificultat d’entendre que no s’escull de manera directa un President sinó una majoria de govern són coses que afavoreixen un sentiment justificat però injust. Justificat perquè els motius exposats són prou per fer emprenyar els votants, però injust perquè al costat d’una minoria d’aprofitats -que, per cert, hi és en totes les professions- hi ha una immensa quantitat de persones que fan de la política un ofici digne. Hi ha molts alcaldes i regidors que compaginen el servei a la ciutat amb la seva pròpia feina (aquests sí que ho tenen difícil per conciliar la vida familiar); molts altres que són mileuristes (només cobren les dietes per assistència als plens municipals, per exemple) i tots ells no tenen dret a l’atur (un cas excepcional són els Presidents, a qui el mateix sistema els garanteix uns ingressos un cop han plegat). Hi ha, també, una situació laboral injusta per a moltes persones que es dediquen a la política. I no són pas aquests els que s’enllaminen amb els diners; els corruptes acostumen a ser aquells que mai en tenen prou amb la pròpia fortuna.
Els polítics, però, han de fer una reflexió serena i profunda. És simptomàtic que l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO) consigni que el segon problema que més preocupa als catalans és la insatisfacció amb la política (8,1% dels enquestats), superant l’atur i la seguretat!!! També hem de reflexionar els professionals del periodisme, que gastem massa energies en recollir declaracions i contradeclaracions que només interessen qui les fa, en lloc de parlar dels problemes reals i de les solucions que l’administració pot o no pot donar-los-hi. Mentre això no passi, creixerà l’absentisme electoral, que implica la renuncia dels ciutadans al seu primer dret i deure fonamental en tant que membres d’una comunitat. El problema rau en què se senten exclosos de les decisions. L’abstenció, però, fa més difícil governar i estimula el creixement de formacions minoritàries que obtenen una sobrerepresentació política. Aquesta també és una drecera, la que condueix al totalitarisme i la radicalització de la societat.
La il·lustració d’aquest article està extreta de http://www.blogalego.com/Argallando/.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Felicitats Andreu! Pel bloc en general, però per aquest article en particular. Ets ponderat i equilibrat, posant les coses al seu lloc: tant les bones com les dolentes, no deixant al marge del teu anàlisi els de la teva professió. Som molts els que estem preocupats pel descredit dels polítics en general, l’absentisme, la pujada de partits totalitaris o populistes, etc… Els partits hem de fer la nostra feina, que comença, entre altres coses, pel reclutament dels nostres propis càrrecs electes o de designació, oi?