El bloc d'Andreu Mas

On és el límit de la paciència dels catalans? Centenars de passatgers caminant per les vies del tren; milers de veïns sense llum; ciutadans que no poden dormir per culpa dels generadors que els donen llum; milers de conductors atrapats en una ratera en una via presumptament ràpida i de pagament… Quan ens plantarem? Què més ha de passar perquè tinguem clar que hem de fer alguna cosa?

Els números, els pocs que coneixem val a dir, canten: aportem més a la factura lumínica estatal de les inversions que rebem; fa anys que no s’inverteix en infraestructures claus; el mateix director de rodalies de Renfe reconeixia avui a El País que entre l’any 2000 i el 2005 no es va renovar la flota de trens… Tot això ens castiga diàriament i ens afecta la vida quotidiana. Una cosa és que la discussió quedi en el diluït camp de la política on hi ha més ficció que realitat i altra cosa és que aquelles coses que de fa temps denuncien els principals partits catalans -el dèficit d’inversions al Principat- ens comencin a impedir arribar a l’hora a la feina o a casa; hipotequin la vida d’un malalt que és al quiròfan o ens malmetin l’inici de les vacances. Haig de reconèixer que el que realment em té perplex és que tot això no està produint cap reacció organitzada de la societat civil. Algú pot dir que les forces vives ja es van mobilitzar per la qüestió de l’aeroport, però sobre això cal apuntar un parell de coses: primera, la reacció va ser molt sectorial i es va produir quan els agents econòmics van percebre que el problema els afecta les butxaques; segona, no tot són interessos filantròpics, a primera fila de la foto hi havia els mateixos que ens cobren els peatges hi hagi o no col·lapse -això de l’aixecada va ser més parcial que real- i que estan interessats en la privatització de l’aeroport perquè en gestionen d’altres arreu del món (quina casualitat). Quan parlo de la societat civil em refereixo a aquell concepte abstracte de la massa cívica. Hem sortit al carrer per reivindicar el nostre dret a decidir una utopia -jo hi era- valdria la pena sortir al carrer per reivindicar els nostres drets actuals: que l’Estat ens tracti amb dignitat, no com a ciutadans de segona. Ha arribat el moment de mobilitzar-se, de mantenir una postura de cívica insubmissió, de fer-li saber al govern del país i al de Madrid que ja se’ns ha esgotat la paciència. Mentre formem part d’Espanya hem d’exigir tan enèrgicament com calgui el dret a viure amb dignitat i, després, construir una majoria que ens porti cap a la independència. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!