El bloc d'Andreu Mas

Aquest és l’article que avui he publicat a la contraportada d‘El Punt. El text parla dels atacs que ha de suportar el coordinador del districte de Sant Roc, Diego Justícia, que han acabat amb el seu cotxe cremat, en un acte que no és vandàlic, sinó que té a veure amb les dinàmiques internes dels que s’oposen a la normalització del barri.

No podia ser de cap més manera, s’havia de dir
Justícia de cognom. Ja ho sé. Una broma fàcil. El cognom i la situació
s’hi presten. Diego Justícia és en Wyatt Earp de Sant Roc (en justa
correspondència Ferran Falcó deu ser en Doc Holliday…), un barri que
ja té alguna cosa de Tombstone. Tothom sap què hi està passant però
ningú obre boca. Tothom espera que el xèrif imposi la llei i l’ordre.
Tothom sap quines són les famílies, prou identificades, que compliquen
la vida al barri. El coordinador del districte i president de
l‘associació de veïns és com la figura del justicier de l’Oest,
solitari i decidit, tossut, insistent, fins i tot d’idees massa
quadriculades. Ho té clar, però, el barri és el primer i, com diu el
primer tinent d’alcalde en la seva bitàcola a la xarxa, «Justícia es guanya el sou».
I en el sou hi va implícit que et cremin primer la moto i després el
cotxe i que t’amenacin de mort. El joc de l’acolloniment és molt vell.
L’han fet servir totes les màfies que han pretès continuar controlant
un territori que consideren seu quan hi ha algú que, sorprenentment,
decideix no seguir-los el joc i portar-los la contrària. Sant Roc és de
tothom. Que en prenguin nota.

Justícia paga en carn pròpia una
política equivocada aplicada a un barri on no és fàcil, precisament,
aplicar-hi polítiques encertades. Durant anys i panys administracions
d’un i altre color polític van pensar que els problemes de Sant Roc,
els de fons, els que són de persones, s’arreglaven amb una política de
compra de voluntats. Una extensió de la màxima «si no els pots vèncer,
uneix-t’hi». Feia patxoca veure els líders del país i la ciutat dir que
Sant Roc er una exemple per a Catalunya acompanyats de les figures
patriarcals de torn, que els feien la gara-gara. El vot, però, és
secret. La visita pastoral incloïa les testes de paios i gitanos, les
dues ètnies principals del barri. Seria injust dir que aquesta política
no va donar alguns fruits positius per a la ciutat. Sant Roc va anar
canviant positivament fins fa pocs anys, quan l’arribada de la nova
immigració obliga al caixa o faixa: o apliques el vell esquema
clientelar –i ara són més a repartir– o te la jugues amb noves
polítiques. Gràcies a la pressió d’un bon nombre de veïns i d’entitats
que saben quin pa es dóna en aquest barri –al qual seria injust
estigmatitzar per culpa d’uns quants– es va aconseguir que el Consorci
Badalona Sud fos un bon instrument per anar aplicant polítiques sobre
pedres i persones. El camí tot just s’ha començat. Per una vegada,
però, l’administració ha donat proves de voler afrontar el darrer
intent de transformar el districte, a imatge i semblança del que amb
molts recursos i una política decidida s’està fent a la Mina adrianenca.

I
deuen estar fent-ho bé, polítics, veïns i entitats, quan hi ha qui opta
per la violència per fer-se escoltar. En el fons, és un signe de
debilitat; de por. Alguns missatges a internet porten el lema «Yo también soy Diego Justícia!»,
que recorda l’èpica cinematogràfica d’aquell clam de «Jo també sóc
Espartac!». Mal averany perquè els rebels van acabar crucificats. És
clar que aquí els rebels tenen a la seva banda la força de l’Estat, que
és el que els va faltar als esclaus que es van revoltar contra els
romans. A Sant Roc caldrà encara molta pedagogia, molta inversió en
consciència cívica, per aconseguir aïllar la minoria fins que se senti
prou incòmode per marxar. També caldrà més pressió policial, però. Prou
per trobar qui ha cremat el cotxe d’un dels homes que s’ha atrevit a
dir «aquest barri és de tots».

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!