Xavier, en la teva abséncia

 

La va abraçar i la va mirar… 

Assegut a la seva cadira rodes, ja gairebé sense forces, jo el mirava; semblava tot una gran mentida.

El trist era que aquell moment era la nostra realitat. 

L’estava observant i m’ adonava de com l’ havia estimat, i pesava tant alló que no li havia expresat mai… 

El seu nom no crec que tingui importància, el realment important és que ell és el protagonista d’aquesta història, la seva, potser eternament la meva pròpia, malauradament la nostra. 

Que equivocada estava; era absurda la meva falsa seguretat que ell estaria allà sempre per a mi. Era un somni infantil, una fantasia de nena. La meva mare va tenir la idea d’explicar-me, per fi, que ell ens deixaria en pocs dies. 

Ens quedava tan poc al seu costat que jo amb una gran bena als ulls no ho volia assumir; jo encara creia que no calia ni un “t’estimo” quan era viu al meu costat. 

Ell, infinitament per sempre el meu heroi.                           

La teva absència ja no pesa tant, doncs ja estàs dintre meu. Has convertit el dolor en amor. 

Quan tenia sis anys els reis em varen portar una bicicleta, i tú em portaras a aquella petita placeta a practicar. Fins que em vas treure les rodetes.

Posteriorment, li vàrem ensenyar a la mare. 

Era tant petita, i que segura estava entre els teus braços quan m’abraçaves. 

Com onades suaus al tocar la sorra de la platja, la vida va passant, els anys van caient i jo encara anhel tenir-te al costat. No he deixat de buscar-te cada dia al despertar. A les nits busco la lluna entre les estrelles; tot està ple de tu. 

Estàs present en les petites i no tant petites coses. És en elles que et penso i aboco tot el nostre gran amor. 

Jugo a perseguir la lluna algunes nits, ella vetlla els meus somnis. Imagino el teu somriure dins la lluna. En vida, tu i jo érem extrems l’un de l’altre, com el sol i la lluna. Diuen que tot està escrit a l’univers. Però l’univers no és res més que diminutes estrelles totes juntes. 

M’agrada imaginar que aquestes estrelles sóm nosaltres, les persones. Les persones i els seus sentiments, els seus avantpassats, i les màgiques relacions que s’estableixen entre elles. 

La teva estimada bateria al sonar en moltes festes. Quantes parelles hauran ballat al só de la seva melodia? La bateria que donava vida; la vida que ara a tu et falta. 

Com un vell matí de reis, la casa plena de joguines, tu i la mare plens de joia en veure’ns a les bessones amb els somriures il·luminats. 

a, queda l’amor, real i pur, fort com la vida mateixa, l’amor és la força que ens impulsa a fer coses, a perseguir el nostre destí. Un camí que vàrem començar a escriure junts. Trobo a faltar les grans lliçons de vida que ens vas donar.

Mestre de tantes i tantes coses. 

L’energia és la força que mou el vent, aquest les ones. El vent s’escola pels petits retalls del meu vestit i així em fa voleiar els cabells. 

M’he inventat mil maneres d’estimar-te malgrat ja no estiguis aquí.

Què donaria perquè fossis aquí veient com mica, en mica, vaig convertint-me en una dona. Una dona que no t’oblida.

Ara que la nit s’ha fet més llarga i més freda. 

Em fas falta, en un passeig per la muntanya, en el bon dia de cada matí, en el suau petó de la nit d’abans d’anar a dormir. 

Les tardes en aquell bar explicant acudits, repassant els detalls de la meva vida amb els teus amics com si hi tinguessis algun dret, no he oblidat. 

I també em veig trobant a faltar aquelles grans pallassades que tant et caracteritzaven. 

Lluny de tu el desert sembla infinit, sembla que tot hagi mancat de sentit, sense tú al meu costat, no puc ser la mateixa.

Són tantes les coses que no et vaig dir mai en vida, que ara te les voldria dir totes. Recordo l’últim dia el teu costat. 

De nena admirava la persona que eres. 

Quan era adolescent teníem petites desavinences que a vegades acabaven en grans discussions. Res no passava, doncs creia fermament que sempre estaries aquí. 

Que bonic seria pensar que quan algun ésser estimat marxa ho fa cap a un lloc màgic de creences i de conviccions, sempre he trontollat, doncs no sé viure d’elles. 

De vegades la soledat i la malangia de no tenir-te es fan insuportables. La vida va passant i jo sovint em pregunto què diries o què faries. 

La platja i el vent criden el teu nom i les llàgrimes encara cauen, salades i dolces com la vida mateixa. 

Creu-me que donaria la vida perquè hi fossis. 

L’unica convicció que tinc es que estàs al mar, i és al mar on et busco sempre que la melangia em guanya. 

Has donat sentit a coses que semblava que no en tenien. M’has tornat les ganes de ser forta i valenta. D’estimar tot allò que m’envolta. Estimar amb la força d’un huracà. D’estimar en el teu nom. 

Trobo tant a faltar la nostra vida junts… una vida que sento robada, una vida que sento arrabassada.

M’agradaria pensar que estaries i estaves orgullós de mi. Això sempre m’ajuda a seguir avançant per el camí de la vida malgrat, que un dia vaig pensar que tot estava mancat de sentit sense tu.

El trist es pensar que una vida sense tu és possible. 

De no tenir-te, fer-ne poesia i escriure aquí la teva història, la nostra gran història d’amor. 

D’ un passat que ja mai més podrà ser.

D’haver vessat tantes i tantes llàgrimes fins quedar seca per dins. Una història que ja no podrà ser en vida. Sense tu al meu costat encara poder viure. 

Vivim perquè morim, no sabem com afrontar la vida igual que no sabem com afrontar la mort. Aquesta mort que fa tres anys se’t va endur. Ara només em queda el refugiar-me en els meus escrits. 

El món segueix sense la teva melodia. Això és el que tant em dol. 

Vas marxar tant ràpid, quedaven tantes coses encara per viure junts. El teu record és el que em fa seguir endavant. 

La gran nostalgia de no tenir-te, d’una vida perduda, d’un camí no viscut. d’un passat mai oblidat, dels somnis no viscuts. 

Fer del teu nom una cançó i de la nostre cançó poesia. 

De vegades les persones no sabem estimar bé, estimar en la mesura que els altres necessiten. Sent prou valenta d’adonar-me’n que no et vaig poder estimar mai en la mesura que tu necessitaves.

Voldria poder-te demostrar tot el que t’he respectat, volgut i estimat. 

De vegades estimar els altres se’ns fa difícil. Però ningú va dir que estimar fos fàcil i ara, ja és tard. 

Quan vaig al mar per veure com les ones colpejan amb força contra la platja. És com la teva essència colpeja la meva pobra ànima i em fa ser forta per caminar sense rumb. 

Agraeixo a tots aquests que m’acompanyen en aquest viatge. Un viatge que ja fa tres anys que segueix sense tu. 

Ets com una vella cançó que mai pararia de cantar. 

Perquè l’amor de la meva vida has estat tu. La malaltia se’t va endur massa aviat del meu costat i del costat.

 Saps? diuen que quan una persona ja pot explicar la seva història sense plorar ja està curada per dins. 

Diuen que cada qui té el seu propi karma, el seu propi destí. Per desgràcia el teu decidí arrencar-te del meu costat.

Mirant el cel trobo les respostes del univers.

 Si d’entre totes les estrelles em fessin triar, tinc molt clar que amb l’única estrella que em quedaria seria la teva.

 Diuen que en el cor està sempre el primer que pensem al llevar-nos, i en l’últim que pensem abans d’anar a dormir i aquest lloc no és altre que el teu costat. 

Com explicar la falta enorme que em fas?, les forces que no tinc, d’aquest amor incomprès. 

Els anys passen i pesen. 

Ets ocàs de primavera, ets mar colpejant les ones. Cendres d’amor, de l’amor més pur que la meva ànima pugui sentir. 

Estimar-te com a ningú en aquest món. On comença el nostre destí, i on acabarà el meu?.

Amb l’orgull d’haver-te conegut vaig caminant per la vida. La falta enorme que em fas, no la puc explicar amb paraules.

Ets la força que majuda dia a dia a seguir endavant. El teu riure sempre recordaré. 

Ja no puc més amb la buidor de no tenir-te, i al mateix temps cada nit miro el teu retrat. 

Amb la seguretat de saber que vetlles des d’allà a dalt per mi. 

Ets llum que em guia pel camí. 

Tinc gravat el dia que ens digueres adeu per sempre. 

Tota la vida sent nena que no va voler créixer, i des de la teva partida em vaig convertir en una dona. Una dona que per més anys que passin no t’oblidarà. 

Aquesta dona que sempre vaig somiar ser, una dona que tira endavant amb els obstacles del camí de la vida. 

Aquesta vida tan llunyana a tu, però la teva essència no he perdut. 

La teva mort va acabar amb gran part de tot el que estimava. Recordo com si fos avui l’últim petó que et vaig donar.

 Estirat al fred llit d’aquell hospital, la teva essència ja se n’havia anat; et vaig abraçar com mai i vaig besar la teva galta per última vegada.

La teva calor a l’ànima portava; diuen que va ser un 29 de desembre quan marxaras per sempre. 

Et puc assegurar que no hi va haver dia que no et pensés; crec que mai hi haurà un sol instant en que no et pensi.

La teva essència sempre porto a l’ànima. Pensant en què diries o com et comportaries. 

Encara anhel despertar al teu costat. 

Somiava que s’obria la porta i entraves tu. 

Mai vaig tenir por de la meva pròpia mort, però mai vaig pensar que la teva arribés tan aviat. 

No vaig creure mai trobar-te tant a faltar, com et trobo a faltar avui en dia. 

Segueixo caminant pel desert de la vida, aquesta vida ja tan llunyana a tu. 

Quant em van comunicar que tenies càncer vaig plorar un mar de llagrimes

salades; el meu temps al teu costat s’acabava, i vaig maleir tots els moments en què no et vaig mostrar el molt que et volia. 

Mai més podria abraçar-te ni tenir-te entre els meus braços. 

Ni podria córrer cap a tu el dia del nostre aniversari. 

Mai més podria tornar-te a mirar els teus ulls per reconèixer el nostre amor.

L’únic que podia fer per a tu era cuidar-te fins el dia de la teva mort.Quan em van comunicar que tenies la malaltia em va caure el món a sobre. No volia ni imaginar-me una vida sense tu. Que és, per desgracia, la que em toca viure ara. 

Ple d’un passat que vàrem viure junts. 

passat marcat amb les teves grans lliçons de vida. 

Amors que falten…. Els teus amics parlen de tu, vas amb ells a cada pas. 

El teu record que m’ajuda a seguir el meu camí. Una vida molt llunyana ja de tu. 

Ara que puc entendre, ja per fí, que per desgràcia, pare, no tornaràs.

EL MAR DEL OLVIDO

Desnudar el alma

entregarte por completo

a un corazón

que no te supo amar.

Y bebo en el mar de tus ojos

en mi paraíso perdido.

Profundamente te amo,

nunca caerás en el mar

del olvido.

Escrits.

Andrea Mayor Bardají

EN AQUELLA PLATJA 

Va ser en aquella platja…. una tarda de primavera quan encara el sol no s’havia amagat del tot, ens vàrem apropar al mar que semblava que s’adormís entre els pocs raigs de sol que encara lluïen en el seu reflex. Era una tarda de mar tranquil, i tu vas treure aquella vella guitarra que amb amor guardaves des de feia tants anys.

 Em tocares una vella cançó amb la mirada perduda, i jo, mentre el vent em feia voleiar els cabells et mirava amb ulls enamorats. Tu feies pinta de jove bohemi, era doncs una imatge per desar en la memòria i els sentits. Com una d’aquelles fotografies velles en blanc i negre mig trencada i malmesa per l’implacable pas dels anys. Quan la teva guitarra va deixar de sonar, em mirares i em vares besar amb una barreja de dolçor i passió, que jo vaig correspondre amb aquell petó tan il·lusionada com un infant estrenant la seva bicicleta per primera vegada, però a la vegada amb passió, la passió que es viu el primer cop que t’enamores. 

Aquell moment fou només un dels tants moments que vàrem passar junts fa tants anys enrere, però aquell, potser era l’instant més bonic i màgic dels que plegats vàrem poder viure. Fores per a mi el que s’anomena primer amor, i com els primers amors, marxares volant de mi per a mai més tornar. 

Ara amb el pas del temps ets un record agredolç com un instant fugaç que no estic penedida d’haver tingut però que mai més tornaria a viure. Amb el pas dels anys els sentiments moren i d’aquesta mateixa manera en reviuen de nous. Es més, el nostre amor fou com un amor d’aquells de pel·lícula antiga que ningú podia saber, i com un amor de pel·lícula no fou un amor real. Però aquella tarda a la platja a la vora del mar transparent, tranquil i suau, aquella tarda de primavera tenia tota la força d’una veritat. Per això aquest vell record ha quedat dins meu arrelat per sempre.

Escrits

Andrea Mayor Bardají

esbosos…

“La Matinada”

Es desperta el dia; són dos quarts de set del matí. Em sento tranquil·la, serena, en pau.

Penso que tinc el dia per davant, una jornada plena de moments per descobrir, igual que en cada nou dia que comença quan el sol es disposa a sortir…

No acostumo a llevar-me tan d’hora. Potser per això no acostumo a sentir aquesta

tranquil·litat que ara m’omple l’ànima.

Sento ganes de sortir a aquest humil badiu que tenim a casa.

Un lloc ple de plantes i flors que només en mirar donen serenitat i unes ganes immenses de viure.

Prendre un bon esmorzar i sentir com l’aire fresc va fent una suau carícia pel meu rostre.

Aquest rostre que de vegades sento tan cansat i aliè a mi. Novament, la tranquil·litat que sento es va fent més i més agradable.

Es va despertant el dia, aquest que per començar és un dia d’hivern. Veig com la gent va sortint al carrer com sempre, saludant-se cordialment, afectuosa i alegre.

En veure aquest preciós escenari, em sembla que és com si tot fos rarament perfecte, al seu lloc.

És com si en el meu interior hi hagués una llum immensa que em fa tenir la sensació que l’univers està perfectament alineat. Avui que tot sembla ser màgicament al seu lloc, sento que no hi ha res més perfecte, ja que em fan tenir unes immenses ganes de viure.

Retalls de Camí

Andrea Mayor Bardají

“el seu somriure m’ennlluernnava”

El seu somriure m’enlluernava, simplement no el podia mirar d’altra manera que no fos amb ulls lluents i enamorats, com poques vegades he arribat a mirar a una persona.´´

Tanco els ulls i recordo.

Era un home gran, com tants altres, pensaria la gent, però per mi era únic.

La seva fesomia era la d’un home gras, de cames primes i curtes.

La seva pell era arrugada, gastada pel pas del temps, tenia aspecte fràgil,

però malgrat les aparences era un home fort.

La seva persona tenia un caràcter fort però de nobles sentiments.

Estimava tot aquell qui l’envoltava, encara que a vegades li fos complicat expressar en paraules els seus

sentiments.

Mirada penetrant i profunda que transmetia aquella nitidesa que mai he trobat en cap altra

persona,   seva mirada transmetia seguretat, al seu costat no tenia por de res.

Tot i el seu caràcter fort, tenia la plena seguretat que si mai m’arribava a passar alguna

cosa dolenta, ell em protegiria, com a tots els seus.

Ell que provenia d’Aragó, tenia una forta devoció per a la seva terra i per a aquella verge que ell creia fermament que el protegia.

Parlava un català que enamorava, tot i no ser la seva llengua materna, que utilitzava

poques vegades i que amagava una dolçor que feia posar els pèls de punta.

Sempre content i eixerit, amb una percepció d’ell mateix admirable, que a molts ens

agradaria tenir sobre nosaltres mateixos.

Tenia aquella alegria de viure que només les persones grans tenen.

Un home grandiós, que el nostre amor, l’amor que li vaig donar i que d’ell vaig rebre,

aquest amor sempre serà dins meu.

Retalls de Camí

Andrea Mayor Bardají

Mis raíces son la fuerza; más allá del viento. Una nube envuelve mis pensamientos. Que solo hablan de ti. Te quise en un tiempo lejano; quizá en otra vida y solo te veo en mi pensar. Me nublas el juicio mi gran amor perdido. Cojo fuerzas de mi pasado, donde siempre estabas tu. Me adentro en el mar de tus ojos, en un lugar lejano, en otro tiempo, o quizá en otra dimensión. Me puede tu recuerdo ese que no puedo olvidar
Mas cojo fuerza de mis raíces…

Andrea Mayor Bardají
14.10.2018