De res, massa

Un dia d’aquesta setmana una família passejava pel barri vell de Girona i, travessant el pont d’en Gómez –que és aquell pont estretet on hi passen justes dues persones de costat, que va a parar a la pujada de Sant Feliu- aneu a saber per quin motiu el pare va enrabiar-se. Va agafar el gosset que els acompanyava i el va llençar daltabaix, als dos pams d’aigua de l’Onyar.  Hi va haver d’intervenir la força pública, l’encarregat de la gossera municipal va aconseguir rescatar-lo de la llera; i entitats de defensa dels animals van posar en estudi l’oportunitat de presentar en temps i forma una denúncia.

Jo, que he viscut vint-i-cinc anys a la riba de l’Onyar, no m’estranyo de res ni entenc el perquè de tant d’enrenou. He vist coses que no podríeu ni imaginar. Fins mitjans anys vuitanta, fins que no va començar el procés de toscanització de Girona i es van acolorir les façanes que donen al riu, el pobre Onyar era una claveguera a cel obert. A l’hora de baixar la bossa de les escombraries al carrer molts veïns eren víctima de la mandra i la bossa anava a parar al riu en fer-se fosc. El cabal de l’aigua ja s’ho enduria avall i allò era un continu de sentir-se xaaafs! que queien a l’aigua. En època de pluges abundants, quan el riu venia gros, era el moment de buidar golfes i quartos de mals endreços. Havia vist tirar-hi fustes de planxar, matalassos en desús i calaixeres corcades. En aquells moment sí que el cabal era important i s’enduia fins i tot les peces més grosses. El veïnat d’una riba i l’altra aprofitaven per fer dissabte a fons.

Ha estat comú en tota població veïna a un curs fluvial aprofitar-lo per fer-lo servir d’abocador, amb l’avantage que per, poc corrent d’aigua que hi circuli, la brossa acaba anat avall. Llençar-hi un gos de carn i ossos és –ho reconec- dels actes més vils i singulars que recordo, però ja sé de què es tracta. A aquestes alçades de la pel·lícula per notícies així ni em despentino. Ah! És tant el material que he arribat a veure anar-hi a parar…!

Ara visc més avall, a la riba del Ter i, pel que m’expliquen, històricament la cosa no hi diferia gaire. Al pont de l’Aigua, que uneix Sarrià de Ter amb el barri gironí del Pont Major, un dia dels anys seixanta un senyor estava tip de problemes mecànics, tip de no poder-la engegar, tip que li patinessin els rodillos, tip que s’embussés el carburador, tip de córrer empenyent… Fins que es va emprenyar de debò i va dir prou. I va tirar daltabaix, a les profunditats del Ter…una Velosolex.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!