L'Aleix a ca la Toca

El dia d’avui, ha estat, al llarg de la meva vida, una jornada molt particular. Perquè, tot i que quan era més petit vaig viure un grapat d’anys a Palma, la diada de Sant Medir era una referència dolça i obligada al meu barri -a la meva Vila de Gràcia, què caram!-. L’excusa era anar a collir caramels, al vespre, quan tornaven les colles de l’aplec a l’ermita de Sant Medir, a Collserola. El sentiment era sortir al carrer i viure col·lectivament aquell ambient. Un ambient que, en aquella època, anys 60 i 70 del segle passat, no era habitual. Nens i nenes ben menuts, al costat d’àvies i avis ben grans, amb gent de totes les edats intermèdies possibles, acaramullats al carrer Gran, veient com, en contradirecció, cavalls, carros, camions, bandes de música i associacions desfilaven pel carrer Major de la nostra vila repartint caramels a tort i a dret. I tothom, de tota edat i condició, adelerats ens abocavem a terra a collir la més dolça recompensa -fins i tot, algunes àvies etzibaven alguna empenta als més menuts que els volien prendre el caramel que havien albirat però que els anys els impedien d’arreplegar amb rapidesa-.
Era un dia de neguit durant tota la jornada. Era un dia de neguit i d’orgull quan vaig anar a l’escola fora del barri, als últims pendents de Collserola prop de la Bonanova. Al vespre senyorejaria els carrers del meu barri i em sentiria part d’aquella festa. Com ningú més del qui m’envoltaven. I tornaria a casa -els primers anys amb el pare o la mare-, de més “grandet” tot sol, amb una bossa plena de caramels, uns caramels que pocs dies abans de Sant Medir de l’any següent llençaríem per fer lloc als nous -els caramels, a casa meva, mai han estat un element de culte o de desig-.
Recordo el neguit de l’espera i l’anar i venir al balcó del carrer Santa Magdalena per veure si la gent es congregava, si ja se sentien els primers sons dels tambors o les trompetes, si ja no passava cap cotxe, si… ja podia forçar els de casa a baixar al carrer!
I la festa era immensa, com d’immensa la contradicció de veure el meu pare, furibund antifranquista, aguantant estoicament el pas de les bandes militars, de la policia, de la guardia civil, els cavallistes més fatxes del barri, tots lluint-se i fent giravoltar els seus cavalls. Aquella corrua de banderes espanyoles incrustades arreu -als cavalls, a les trompetes, als tambors, en bandes creuades sobre senyoretes de bon veure, més postisses que les perruques de “los morancos”- no era un element de fre a les meves il·lusions. Amb els anys, però, van deixar de ser propaganda subliminal per passar a ser objectiu de la presència de molta gent al carrer.

Amb els anys, Sant Medir va seguir sent la gran festa, la gran
referència. Quan treballava al carrer Astúries, al taller Vallmitjana,
als anys que van del 1973 al 1978, Sant Medir va guanyar dimensió. Eren anys de grans il·lusions i esperances i tot, qualsevol element que tingués dimensió popular, estava impregnat d’aquest sentiment. Per una banda, la festa ja la podia viure tot el dia. Quan les colles del barri anaven a recollir els que havien de dur l’estendard de la colla. Quan voltaven el barri abans d’emprendre el camí cap a l’ermita. I al treball, sortíem al carrer a collir caramels, a relacionar-nos amb la nostra gent. I al vespre, tot i seguir amb aquell neguit, les bandes policials i militars esdevenien objectiu de xiulades, esbroncades i dels caramels que havíem recollit dels carros i els camions de les colles, “a veure qui l’encerta a la trompeta del poli!”, i una pluja de caramels els feia pensar que no eren benvinguts. I les bandes militars i les banderes espanyoles van anar desapareixent i la festa encara va ser més nostra.
Recordo molt especialment el dia de Sant Medir de l’any 1976. Aquell 3 de març, amb els fets de Gasteiz, Sant Medir va viure una jornada de festa però també de moguda de protesta. I hi va haver de tot. Corregudes, càrregues, barricades i un munt de caramels aixafats que van deixar el rastre eloqüent de l’arrelament de la diada en la gent de Gràcia.
Quan he pogut hi he tornat, ni que sigui una estona. Però quan, com avui, no tinc l’ocasió, sento ben viva l’alegria de la jornada pels carrers i les places (!) de la Vila de Gràcia. I malgrat el meu convençut ateïsme, em vénen ganes de cridar ben fort, Visca Sant Medir!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!