Ahir, dia 25 de maig del 206, va fer tres anys de les eleccions
municipals. Al meu poble, a Prats de Lluçanès, el resultat de les
eleccions va representar un canvi profund, una transformació de la
realitat de gran intensitat. Després de 24 anys de govern monocolor i
monopersonal, amb greus tics autoritaris i caciquils, el poble es va
desempallegar de las nosa, de la llosa, del -com deia el cantautor-
matalàs immens que ens havien posat damunt.
Els
col·legis electorals van passar del dubte i l’escepticisme, al
nerviosisme, a la confiança, a l’esclat d’alegria i a l’emoció sense
contenció. Llàgrimes, somriures, abraçades i la consigna: a la plaça
Nova a celebrar-ho. I la gent s’anà concentrant, la gent es felicitava
encara amb la incredulitat de qui tem que la realitat i el somni
esdevinguin excitant però inútil miratge. Però no. Havíem guanyat.
Prats de Lluçanès havia canviat i seria per sempre. Res tornaria a ser
igual, governi qui governi en el futur. S’ha acabat el monòleg, s’ha
acabat el silenci, s’ha acabat l’obediència. I malgrat que comencen les
corredisses, la mala llet, els rumors atiats pels qui se senten
perdedors -no m’estranya!-, res, però, farà que deixem de sentitr la
gran alegria pel canvi.
I en aquests tres anys hem tastat l’amargor de la dura realitat, més
enllà de la il·lusió i l’alegria. Durant aquests tres anys hem conegut
la més gran de les eufòries estavellar-se contra la prosaica misèria de
la burocràcia, de la grisor d’unes administracions allunyades de la
persona i empenyorades amb el poder més ranci. De la feixuga dinàmica
menys racional que fa amo a qui menys té per donar. Hem conegut les més
patètiques misèries de la política i l’univers funcionarial. Hem tastat
la tristesa dels padrons i les subvencions. Hem vist la cortina que
dificulta la visió entre la gent de cada dia i qui hi és per
administrar-lo.
I
la feina a cabassos, les idees que bullen, les realitats que esclaten,
el contacte amb realitats desconegudes que t’obren les portes a nous
projectes i la possibilitat de fer realitat tantes il·lusions.
I el
tast m’ha enfortit les conviccions. D’ingenuïtat, menys. Els objectius,
més clars. No vulguem ser administrats, cal que siguem protagonistes. I
és que, com deia el meu amic Sagi, de la Vall del Ges, entre amors i
desamors: “la política és massa important com per deixar-la en mans
dels polítics”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!