L'Aleix a ca la Toca

Avui, m’he llevat amb una notícia, al canal 324, que m’ha fet esclatar i emocionar: en la distribució d’Estrelles Michelin, una ha anat a parar al restaurant Els Casals, de Sagàs, identificat en la cuina de l’Oriol Rovira. No he pogut evitar sentir una emoció molt i molt gran i una alegria immensa.
Sóc plenament conscient que al darrere de les estrelles i la seva repartició hi ha un munt d’interessos, un munt de negocis, un munt d’injustícies i que només es premia, podríem dir, el luxe i l’aparador, òbviament justificat amb la bona feina, indubtabe, dels cuiners i els seus equips. Però malgrat tot això, i potser per tot això, estic molt satisfet pel reconeixement.

Un reconeixement a l’amic Oriol, a la Marta i a tot l’equip que et permeten gaudir com a pocs llocs d’una cuina excel·lent, ben elaborada, ben presentada, ben servida…, però sobretot, carregada de la passió i la insistència de la persona, de l’Oriol, i de la convicció de la Marta. Però aquesta estrella és, si més no per a mi, molt més que tot això tan extraordinari i plaent. És el reconeixement per a allò que fa molt temps que és realitat, amb o sense estrella. Per a un projecte de vida, tossut, constant, compromès, a pagès. De la combinació d’una explotació ramadera variada, amb una inversió en horta, i una aposta per traslladar una gran part de tot això, de veritat, a unes taules de nivell però molt properes. Tot adornat amb l’allotjament als Casals, a la Rovira o a Cal Peuplà, però també posant la banya en l’elaboració dels productes del porc i la seva comercialització. Un cercle tancat, però permanentment obert, garantit i arrelat a una realitat familiar excepcional. Una realitat familiar contradictòria -poderosa i compromesa-, intel·ligent i lliurada a clavar-se al territori. Una realitat que la fan possible les ambicions d’uns i les aportacions d’altres i un pregon i identitari sentit de comunitat, que va molt més enllà de la pròpia casa i la pròpia família. I l’alegria d’avui la sento especialment pels amics, pel Jordi, el Miquel, la Carme, el Lluís, la Núria, per l’Oriol i la Marta, per la Tia Mo, per la canalla i, especialment, per la Dolors. I quan se’m negaven els ulls, aquest matí a primera hora, he pensat en el pare Jordi, en la meva imatge d’ell: l’alcalde, l’independentista, el sorneguer, el solidari, el conversador. I també en el dia 5 de juliol del 2004, quan la natura esdevinguda foc i la política incompetència van estar a punt de fer impossible aquesta alegria d’avui, i les llàgrimes del Jordi i el Ramon de Palau, a les portes de Casa Malla, il·lustraven un dels episodis més dolorosos d’una vida tant intensa.
La insubmissió, la lluita sincera pel país, les llargues converses, el munt de coses petites compartides, la ràbia davant d’un món, el de pagès, tan menystingut i la vergonya i la indignació per la misèria que ens governa, han fet camí al costat del plaer per menjar de la mà apassionada i experta en la taula sempre agraïda dels Casals. Una de les meves debilitats confessades. L’estrella i els mitxelins seguiran acompanyant-se. Per molts anys, amics!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!