L'Aleix a ca la Toca

M’acabo de llegir el llibret que acompanya el darrer disc dels Obrint Pas, Coratge, i encara estic trasbalsat. No sé si entre el disc i els textos, lletres de les cançons i escrits que amigues i amics han escrit per al llibret, estem davant del millor disc del país, de les millors lletres, de la millor proposta… Sí que sé que em sento un privilegiat de ser-ne seguidor, d’haver-lo escoltat i d’haver-lo llegit.
Des que vaig tenir-lo a les mans ja fa una colla de setmanes i des que havia escoltat les cançons a l’inefable you tube, havia tingut una sensació molt particular: aquesta era una obra carregada de racons de sentiments, de memòria, d’idees, de propostes, d’homenatges, i sobretot d’imatges, mots i referències de país. Unes imatges que apareixen després de cada revolt de la ruta que ens duu de la memòria, del grup i del país, més remota fins a l’envista del futur més dur i més real, però més sentit que se’ns presenta. Uns racons mostrats amb impagables imatges del millor dels fotògrafs de la vida que en el món de les músiques i les cançons han esdevingut els nostres Obrint Pas.

(Seguim, seguirem)
Diuen, i potser és cert, que estan en una cruïlla, en un espai de reflexió en moviment, en un somni d’ulls oberts i cor excitat bategant incansablement. Potser. Més encara diria, tant de bo. I és que després d’escoltar i escoltar, interioritzar i repetir a petits mossos gairebé cada dia les lletres d’aquest monument efímer que és un disc, per més que te’l graves i regraves en els milers de suports possibes, més convençut estic que estem davant no de la millor cançó -com els han concedit en els premis del COM- sinó del millor disc dels Obrint Pas i potser d’un dels millors que ha donat el país. I com tots sabem, cruïlles, contradiccions i presesdedecisions són espais de creixement, encara que el primer pas següent ens foti al forat.
Coratge és una nació, com un diari, que ens recorda sovint Vicent Partal. Una nació d’emocions pessigades, de realitats incòmodes, a l’altra cara de la lluna. Una nació de globalitzacions i grans propostes i de petites sensacions que es defineixen en dits que pentinen onades, en sentir parotets a dins del cor o en les motxilles buides de tot inici incert i sense experiència. És la memòria, la conversa, el descans i la festa. És el viure, amb tramvia, amb les nostres feres de cada dia, amb l’odi i la descoberta. Una nació de fets de cada dia, on es reflecteix la gent senzilla, la que omple el paisatge i la que pateix primer que ningú, i en fa festa perquè no hi ha futur més enllà d’avui i en ell hi ha tota la força per construir demà. I per fer-ho, han lligat la corda a l’origen, per estar instal·lats i presents davant de l’huracà que ens mou a dimensions desconegudes.
Fa uns dies, a Vic, en un mar gairebé impensable de gent en una de les places més boniques del país, Obrint Pas ens donaven, una altra volta, i revivíem la sensació més brutal. Potser mai un grup com ells ha fet realitat el sentit pregon del terme festa en un concert. I ara, ampliant horitzons de sons i de terres, se’ns fan encara més propers, més necessaris. I és que els Obrint Pas ja no són un grup de rock-ska-arrel-ivésasberquè+, són potser la referència més clara al país que jo ara enyore, on hi guarde un tresor secret, un lligam que mai no es trenca, un amor que mai no es perd.
Una recomanació: llegiu-vos el disc, escolteu el llibre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!