L'Aleix a ca la Toca

Ahir, divendres, 18 de gener, vam poder gaudir d’una excel·lent vetllada, a l’Auditori, a Barcelona, amb la presentació del darrer disc del Joan Isaac, La vida al sol.
Presentat com un passeig per la vida amb les noves sensacions que provoca haver tingut una angina de pit i haver-te sentit morir, Joan Isaac se’ns mostra en la seva línia habitual, sensible, autodefinitori, explicant-nos la seva vida i parlant-nos de l’amor.
Un autèntic plaer, un desbordament de sensacions i un gran acompanyament de músics, amb veu pròpia.
Algunes cançons et queden d’entrada, altres caldrà escoltar-les més i més detingudament, globalment, ben satisfactori. Al final, tothom dret i bisos i més bisos. Contents.

He de reconèixer que el Joan Isaac m’agrada molt, que hi estic especialment sensibilitzat i que el sento molt proper. Són molts anys des del primer concert, molts anys des que ens vam conèixer a València, a la sortosament despareguda mili -que quedi clar que gràcies als insubmisos- i que des d’aleshores les coincidències s’han donat a diferents nivells i han anat mantenint una proximitat per a mi important.
No puc negar, tampoc, que les seves, a vegades repetides confessions, m’han fet sentir molta identificació i que la seva sensibilitat i les seves contradiccions també m’hi apropen. I en aquest disc, a primera entrada, cançons com Que tramposa és la vida, Conec un lloc o Per envellir demano poc em fan tenir ganes de seguir gaudint, cada cop que pugui, d’una entranyable i apassionada vetllada amb la veu sensible d’aquest farmacèutic que posseeix el do de la poesia i que, des de dins i molt endins, ens envia tantes sensacions en un món tan poc sensible.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!