Avui -i ahir i fa uns dies ja ho remenàvem-, he viscut un moment realment important. La mare m’ha fet hereu d’un tresor molt preuat, de fa molts anys lliurat amb il·lusió i passió compartida -i en els darrers anys amb una dosi gran d’esforç- i que em fa sentir dipositari de quelcom important, d’un valor tangible i reconegut.
Fa un bon grapat d’anys, la mare, per Nadal, amb l’aquiescència del pare, van trabucar el costum i ens va regalar amb uns canelons molt especials, farcits amb peix i espinacs i coberts de salsa de tomàquet. Des d’aquell llunyà 25 de Desembre, cada any els canelons han tornat a taula, cada any més desitjats i recordats, cada any amb més anomenada -entre qui els ha degustat i qui n’ha rebut les bones noves, o el detall del gaudi excels…
El pas dels anys, aquests canelons sempre qualificats de lleugers, anaven esdevenint més feixucs per a les mans, les cames, el cap i el cor de la mare, i els darrers anys anava repetint que potser seria el darrer, que potser ja no calia, que millor canviar… Sens dubte, el cansament i la marxa del pare, un dels més fervents hooligans d’aital producte d’elaboració artesana, casolana i especialitzada, anaven fent forat. Recordo l’any passat, en seure a taula i amb els canelons de cos present, la mare ens etzibà una esbufegada de cansament acompanyada d’una sentència gairebé sense recurs possible: jo no puc fer més els canelons, estic rebentada!
L’any havia estat difícil, la salut posà un munt de pegues per poder arribar en condicions a la cita, però l’entorn, que deia aquell, es mostrava disposat a animar l’activitat elaboradora sense cap mena de dubte. Tot abans que renunciar a la tradició -allò que hom identifica amb “el que s’ha fet sempre”, o sigui allò que hom recorda haver vist al llarg de la seva curta vida- i els canelons de peix i espinacs van complir les expectatives, la mare va rebre les felicitacions pertinents i… qui dia passa, any empeny, va pensar la col·lectivitat interessada.
El 2014 no ha estat tan agudament malèfic per a la mare, però les dificultats han estat grans i la distància entre les forces i l’obligació de la tradició i el resultat dels 80 canelons anuals, insalvable, gairebé. Però, empesos per aquest estrany fervor al manteniment de les tradicions -fins que canvien, cauen, desapareixen, reneixen o es reinventen, malgrat certes veus autoritzades i encarcarades-, vam signar un acord de traspàs de secret culinari i de dació de responsabilitats davant la història, la memòria i el gust, i sota la seva experta i incisiva mirada i acompanyament, he heretat el dret a executar tan important comesa.
Bromes i ironies a part, no puc negar que, malgrat tractar-se d’un Nadal de complexitats molt íntimes, em sento molt satisfet de l’herència i, sobretot, de l’experiència. Un autèntic plaer per als sentits poder recórrer la compra, la preparació, la diversa cocció, l’estat de repòs, l’elaboració, la concreció de la proposta i el lliurament al comú i el gaudi de la menja. I el fantàstic passeig per la memòria dels fets, de les sensacions, de les il·lusions, dels oblits i les voluntats cansades que m’ha mostrat la mare. No, no us en donaré la recepta, em guardaré el secret -i potser amb el temps el modificaré!-, però sí que puc dir que he assumit intentar garantir que cada any il·luminin taules, cares, plats i budells.
I també puc i vull dir que la mare avui, un cop més, m’ha fet ric.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!