Un cop tancat l’escrutini i confirmada la gran abstenció, ha aparegut la corrua de líders (?) polítics. Com era d’esperar, el senyor Zapatero ha mostrat els seus arguments espanyols i espanyolistes. Cap sorpresa, aquesta era la seva aposta per a la seva “nova Espanya” -no oblidem que les autonomies són la forma d’organització d’Espanya, no la nostra-. Preguntat pel fet que només un 40% del cens hagi donat suport a l’Estatut, ha despistat, s’ha fregat les mans i ha canviat de tema. I ens ha recordat que el nou Estatut i la nova etapa havia estat refrendada pel poble de Catalunya.
Una altra curiositat. La comunitat internacional, amb el consens creat a partir de tots els estats europeus, va decidir d’acceptar un referèndum per la independència de Montenegro. Sorprenentment, aquí sí que valia l’abstenció, i van exigir que perquè aquesta consulta fos vàlida havia de garantir un 55% de participació -sobre el cens, no sobre els votants-.
Finalment, l’altre element que m’ha semblat significatiu ha estat la renúncia -i quantes en portem?- del senyor Carod-Rovira, amb el suport físic de la cúpula d’ERC, a liderar el rebuig a l’Estatut. Tota una declaració de principis que ens ha de fer pensar com engeguem la via sobiranista.
En aquest sentit, cal destacar que el NO és la primera vegada que es comptabilitza com una opció, més minoritària que altres però opció, que planteja la fi de la via espanyola dels estatuts i que a més ho fa qüestionant l’actual mapa institucional.
Per tant, i responent als llops de la xarxa, no he dit en cap moment que hem guanyat. Ha guanyat l’abstenció en l’àmbit de la participació, i en el dels votants, ho ha fet el sí -bastant clarament el sí de CiU-. Però després de tot plegat -amb l’actitud d’ERC inclosa-, l’opció de la sobirania ha identificat un espai que no han volgut que existís ni el PP, ni el PScOE, ni els d’ICV-EUIA, ni tampoc els de CiU, ni, malauradament, els d’ERC. Una via que reclamarà, amb més força que mai, el reconeixement de la nació, dels Països Catalans, i del seu dret a l’autodeterminació. Malgrat que amb aquest estatut se’ns hagi volgut tancar el pas al propi terreny de joc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!