L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Quan Vilaweb m’ha donat la notícia de la mort d’en Carles Fontserè he sentit una emoció molt intensa. Un impacte dur i una tristesa molt gran. És una de les grans persones que encara teníem. És d’aquelles generacions de pedra picada, d’aquella gent que va fer compromís de vida i vida de compromís.
L’any 2002 vaig tenir la immensa satisfacció de poder-lo conèixer, a cas seva, al Pla de l’Estany, en una tarda extraordinària en què vaig/vam gaudir d’una estada plena de color i escalf. En Carles Fontserè ens va explicar com eren les tècniques antigues del cartellisme, ens va mostrar com elaborava les seves memòries i com menyspreava, amb una educació exquisida i amb una agudesa només a l’abast de persones molt especials, l’actitud dels polítics i com n’era de prima i variable la memòria de certes persones.
Aquella tarda érem a Girona per assistir a l’acte central de la campanya Jo també el denuncio, contra el processament de l’amic Jesús Artiola per haver denunciat el Rei d’España per aquelles cèlebres declaracions sobre la imposició de la llengua espanyola. Amb en Jesús, se’ns havia acudit que podria estar bé com a imatge de campanya un cartell d’en Carles Fontserè fet l’any 1997. Hi havia estat de seguida d’acord. Un cartell que va omplir les parets de tot el país i que va presidir, juntament amb alguns altres del propi autor, l’acte d’aquell vespre a Girona. De casa seva vam marxar amb un d’aquests cartells encara més ennoblits amb la seva dedicatòria. En aquest moment, em contempla l’esquena i veu el que estic escrivint.
Aquesta actitud de compromís el va fer estar actiu en la campanya pel retorn dels anomenats Papers de Salamanca.
Aquesta actitud va ser present al llarg de tota la seva vida.
Com ja he dit en altres apunts luctuosos o de recordança d’aquests homenots imprescindibles que ens van deixant en un degoteig lent però contundent, cada cop estem més orfes de gent d’aquesta estirp, d’aquest posat, d’aquesta fermesa. I és per la memòria d’ells i la voluntat que els menà a ser presents fins a l’últim respir, que hem de seguir constants i tossuts fins a la plena llibertat.
L’any 2002 vaig tenir la immensa satisfacció de poder-lo conèixer, a cas seva, al Pla de l’Estany, en una tarda extraordinària en què vaig/vam gaudir d’una estada plena de color i escalf. En Carles Fontserè ens va explicar com eren les tècniques antigues del cartellisme, ens va mostrar com elaborava les seves memòries i com menyspreava, amb una educació exquisida i amb una agudesa només a l’abast de persones molt especials, l’actitud dels polítics i com n’era de prima i variable la memòria de certes persones.
Aquella tarda érem a Girona per assistir a l’acte central de la campanya Jo també el denuncio, contra el processament de l’amic Jesús Artiola per haver denunciat el Rei d’España per aquelles cèlebres declaracions sobre la imposició de la llengua espanyola. Amb en Jesús, se’ns havia acudit que podria estar bé com a imatge de campanya un cartell d’en Carles Fontserè fet l’any 1997. Hi havia estat de seguida d’acord. Un cartell que va omplir les parets de tot el país i que va presidir, juntament amb alguns altres del propi autor, l’acte d’aquell vespre a Girona. De casa seva vam marxar amb un d’aquests cartells encara més ennoblits amb la seva dedicatòria. En aquest moment, em contempla l’esquena i veu el que estic escrivint.
Aquesta actitud de compromís el va fer estar actiu en la campanya pel retorn dels anomenats Papers de Salamanca.
Aquesta actitud va ser present al llarg de tota la seva vida.
Com ja he dit en altres apunts luctuosos o de recordança d’aquests homenots imprescindibles que ens van deixant en un degoteig lent però contundent, cada cop estem més orfes de gent d’aquesta estirp, d’aquest posat, d’aquesta fermesa. I és per la memòria d’ells i la voluntat que els menà a ser presents fins a l’últim respir, que hem de seguir constants i tossuts fins a la plena llibertat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!