M’agradaria més haver posat dolç-agre. Però sóc massa estricte i el que sent no em permet de fer bromes.
Avui, els blogs me n’han donat una de cada. Per una banda, neix el blog "d’en Països", de Perafita, al Lluçanès, amb una declaració de principis, bàsicament compartits. I el sento proper, innocent i decidit. I ho fa en complir 25 anys. M’ha fet una gran il·lusió i m’han vingut ganes de ser més insistent, d’escriure més regularment, d’aportar més coses a un espai que crec que és molt i molt important i, sobretot, interessant.
Però, ara, acabo d’entrar i em trobe una de les sensacions més fotudes, el Toni Cucarella tanca el blog. I sento desemparament, pèrdua de sentit i d’horitzons. Ell era una motiu d’obrir la porta, un desig de llegir i pensar, de dir-li coses i encoratjar la seva força. La grandesa del blog -i la seva misèria- és això. Però és una pèrdua, per a mi i per a molts que avui necessitem de les complicitats per suportar una situació tan migrada i poc valuosa en el dia a dia de la política que ens venen i ens peixen.
Espero que em siga possible trobar el fil per recuperar la roba de batalla.
Sincerament, sense que ens hàgim conegut personalment -tot i que va ser per pèls el dia del concert de Botifarra a Xàtiva, fa unes setmanes- t’envio una forta abraçada i el desig de retrobar-nos en el mots i el país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!