L'Aleix a ca la Toca

Avui, 23 de febrer, és dia d’aniversaris. Segurament, tothom recordarà la data per l’acte inqualificable dels militars espanyols en format cop d’estat. Potser per l’assalt al Banco Central de Barcelona -algú sabrà mai què va ser, ben bé, allò?-, o per altres fets potser personals, locals, etcètera.
Però avui, 23-F, és l’aniversari d’una important acte de sobirania en el qual vaig tenir el gran honor de participar. Avui fa 19 anys que un grup de deu persones -vuit membres de la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes, i dos periodistes- vam entrar a la central nuclear de Vandellòs II i ens hi vam tancar per mostrar el nostre més ferm rebuig a la nuclearització dels Països Catalans i a tot el model centralitzat, militaritzat i destructor del territori que implica. Va ser una acció preparada de feia temps -vam entrar-hi com a mestres d’un centre escolar privat inexistent, però amb les nostres identitats reals-, que va permetre superar tots els controls del complex nuclear, conèixer per boca d’un tècnic qualificat tots els racons, mètodes i detalls de la planta, confirmar el brutal consum d’aigua i les conseqüències per a zones com la del Baix Camp, etcètera.
L’acció ens va permetre conèixer en pròpia carn les delícies de la seguretat -privada i de la Guardia Civil- i acabar de convèncer-nos de la necessitat de fer tancar aquest tipus de centres productors d’electricitat i altres residus.

La Crida a la Solidaritat, amb aquella acció, va acabar de confirmar a tothom que la lluita per la sobirania és una lluita global. Que la defensa de la llengua, la cultura i la identitat és la defensa del territori, del model de creixement, la defensa de la sobirania en el control i el desenvolupament dels recursos, etcètera.
Mentre desenvolupàvem l’acció a l’interior de la central nuclear, i decidíem tancar-nos un cop havíem assolit el cor de la instal·lació, el reactor, a fora, una trentena de companyes i companys es manifestaven públicament contra l’energia nuclear. El moviment pel tancament de les plantes d’Ascó, Vandellòs i Cofrents, contra el transport de residus radioactius, contra les mines d’urani o contra els cementiris de residus nuclears, va viure com una gran victòria aquell fet, i la lluita d’alliberament nacional havia guanyat un nou espai per avançar cap a la sobirania.
Avui, gairebé vint anys després, amb les nuclears encara funcionant, amb la rifa al millor postor per instal·lar un cementiri de residus nuclears en algun indret del país i amb un moviment antinuclear afeblit, i abandonat per les forces polítiques institucionals, es vol reobrir el camí de la nuclearització. Curiosament, fa un parell d’anys, van ser els dirigents dels sindicats UGT i CCOO qui demanaven que es pensés en reconsiderar la necessitat de les nuclears. Ara, és l’excusa del canvi climàtic la que fa que es demanin nuclears des d’un estrany ecologisme desenvolupista.
Des de l’independentisme cal dir molt clar que les nuclears són un element per impedir la llibertat -i la salut!- de les persones i els pobles. Allò que cal és reconsiderar el model de desenvolupament, que és el causant de l’acceleració del canvi climàtic, de la destrucció d’importants parts del planeta i d’un model de vida desequilibrat i fet a la mida dels acumuladors de riquesa sense límits. Fa 20 i 30 anys dèiem no a les nuclears i ara ho seguim i ho seguirem dient.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!