L'Aleix a ca la Toca

Avui ha estat un dia de passió, d’intensitat, d’estrany equilibri entre la realitat, el desig, el sentiment, la tristesa i l’eufòria. Un dia que per una o altra o altra o per totes raons quedarà ben present en mi.
Avui, vuit mesos després de la mort del pare, ell hauria fet 89 anys.
Avui, com cada quinze dies, cada dos dilluns, tocava tancar, intensivament, la rella.
Avui, el país es mobilitzava per la llibertat, el dret a ser, a viure sobiranament, i ho feia arreu: València, Barcelona, Reus, Alcoi… i a tots els racons de la nació bategava la il·lusió, la ràbia i la força.
Un fet no ha deixat viure l’altre, i alhora, un s’alimentava de l’altre. Hi ha hagut de tot, i massa poc de res. Punts àlgids i pèrdues absolutes. Arrossegament, deliri, efervescència i decandiment.
I, la veritat, malgrat les forces que es frenaven unes a altres, hem tastat alguns dels sentiments més pregons, més personals.
Quan la tristesa i la serenitat es barallaven per surar i acabaven recolzant l’espatlla l’una amb l’altra per fer paret de vida, amb la remor de la veu de la mare, subsistint, apareixia l’esperança ben viva en calcular, mogut pel desig i un estantís realisme, les hores de feina que quedaven -sempre n’hi ha més del que hom pot percebre!
Més tard, quan el decandiment ho aclaparava tot, i els nervis i l’enyor aclaparaven l’ànim per veure la plaça de la Mare de Déu en moviment, una trucada molt amiga posava l’accent precís amb el so de la Muixeranga des del Mercadal de Reus.
I el twitter que no parava -en menys de mitja hora, 237 piulades afirmaven que estem junts #sensesenyal-, i la intensitat havia de capitular davant del realisme de la feina per acabar i de la necessitat de guanyar la batalla del temps.
Finalment, la nit, l’entrada en el demà -que em fa escriure avui on hauria de dir ahir, perdoneu- i la possibilitat, alterada, de posar ordre a tot plegat.
21 de febrer del 2011, un dia ben ple, un sentiment ben ple, un desig que seguirà omplint-se.
Abans d’escriure aquest reflex del mirall de la jornada, dos correus, abans i després de la Mare de Déu. Gràcies, Oriol, som junts, com abans, i amb el laberint ben entortolligat, com ha de ser.

Alcoi al carrer! (Imatge de Vilaweb)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!