Volia aprofitar per fer unes reflexions sobre el gran dia que ha d’ésser’inici del despertar del poble català.
Primer, deixar constància de l’orgullós que em sento d’haver assistit a la manifestació. Crec que els que hi hem anat, haurem estat testimonis del moment del rellançament del país. Crec, i ho dic sincerament, que ja res tornarà a ésser igual. La millor notícia per a mi fou que gent de totes les condicions, des de l’avi petit-burgès al jove alternatiu han trobat un denominador comú que els pot aglutinar, ha arribat el moment de regir-nos segons les nostres pròpies normes, de DECIDIR, en fi, i després de 30 anys de transició, d’independitzar-nos. Queda clar l’esgotament del model actual. Ei, no es van independitzar els irlandesos que duien més anys sota el jou de l’imperi britànic? fins al punt d’haver-ne quasi perdut la pròpia llengua? Com no podem nosaltres en l’Europa d’avui? Us pendeu que a mig plaç no aniríem millor? Us penseu que finalment no tornaríem a entrar-hi com a membres de ple dret? No és el que ha fet Eslovènia o Eslovàquia?
Només, una petició a l’aire… necessitem un líder que ens aglutini. Els polítics mediocres que tenim són l’únic fre real a les aspiracions del país. Qui s’ofereix com a voluntari?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Està molt bé aquest optimisme per a rellençar un país. Jo el veig més com un rellençament gradual, lent, progressiu, i ja fa temps que ha començat. La manifestació no marcarà cap abans ni cap després, perquè molts l’oblidaran, tornaran a les rutines, i l’altra meitat seguirà treballant a cop de reivindicació. Ara cal que l’ens polític deixi de marejar la perdiu i a tots plegats, es defineixin d’una vegada i vagin tots a la una (menys el PP i CpC, és clar). De totes maneres, coneixent el periple de l’Estatut… Primer tots, després un de sol, després la retallada… En fi, que recolzo això de les llistes obertes!