1 d'agost de 2021
0 comentaris

Mossèn Llàtzer i els sots feréstecs (recordant professors)

Corria el curs 95-96, el primer a l’institut i estrenant el 3r d’ESO després d’haver fet el 8è a l’escola. El grup també estrenàvem un professor nou de català, ben simpàtic i del Pont de Suert, interí i del qual no en vam saber res més el curs següent. Eduard Guzmán, es deia, i segons com quequejava. De mitjana edat, alt i prim, encara sortia al pati a jugar a bàsquet amb els de Batxillerat, i seria recordat (¿algú més el deu recordar encara avui, a part de jo?) per uns concursos que ens feia sobre lèxic, il Giro lessico el primer trimestre, le Tour lexique el 2n i la Volta lèxica el 3r, que van culminar amb un fotomuntatge-dibuix amb les nostres cares mostrant-ne la classificació final (mai vaig acabar d’atrapar l’Elisabet, campiona final). També en feia un sobre la gramàtica, aquest diria que sí que vaig guanyar, mobilitzant tota l’aula quan tocava: situats en ordre de primer a últim, la pregunta, sempre difícil, anava passant cap enrere, i qui l’encertava corria, avançant posicions, fins darrere de l’últim encertant. L’eufòria es desfermava quan es produïa la sorpresa i algú dels últims saltava momentàniament a les primeres posicions.

Un record que me’n va quedar va ser una classe en què vam comentar algun passatge de la novel·la Els sots feréstecs d’en Raimon Casellas. No l’argument, ni que és considerada la primera novel·la modernista, publicada el 1901, ni tan sols l’autor. Sinó la imatge d’un mossèn altiu, mossèn Llàtzer (Llàtzer, quin nom més curiós!), endintsant-se en un bosc fosc i solitari per vés a saber què fer. Feréstec, paraula que també em va fer molta gràcia en aquell moment. Llàtzer! Feréstec! L’adjectiu l’he utilitzat des de llavors així que he pogut; quin paio més feréstec aquest, que no es fa amb ningú.

Fa pocs mesos, sortint de l’institut on treballo i fent un cop d’ull a un prestatge que hi ha de llibres per llençar, d’aquells que els donen de baixa de la biblioteca i als quals s’atorga una darrera oportunitat, vaig topar amb una edició ja esgrogueïda de 1980. Després d’algun moment de dubte, el vaig agafar, vinga, encara el llegiré en algun moment, somrient i retornant-me al cap el record de l’Eduard pronunciant “mossèn Llàtzer” i “sots feréstecs”. Arribat l’estiu, ha figurat a la pila de les possibles lectures fins que l’he llegit amb gran fruïció els darrers dies. Dos punts, avançant simultàniament per la novel·la i per l’estudi introductori d’un tal Jordi Castellanos. Un festí de vocabulari desconegut o oblidat però a la vegada curiosament familiar. Els turments del dissortat mossèn Llàtzer, els tocs de campana i la parella de jaios que el serveixen. La Roda-soques i tota la fauna de personatges que van apareixent. I l’Aleix de les tòfones. Ves per on, el meu fill se’n diu, d’Aleix.

Molins de Rei, 1 d’agost de 2021


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.