Estenent ponts

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Microsoft Sans Serif”;
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:1627421663 -2147483648 8 0 66047 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Ahir
vam tindre un nou dia de treva estiuenca, amb tot de xàfecs i moderació del
termòstat. Bon moment per enfilar cap a Xàtiva a visitar el gran Pep Gimeno
“Botifarra”. Fins i tot en cotxe el viatge es fa agradable. L’A7 entre València
i Xàtiva és de llarg el millor tram d’autovia del país: 60 kilòmetres de tres
carrils i rectes llarguíssimes. Al remat, però, la Fira d’Agost
dels socarrats em va fer perdre un temps preciós cercant aparcament i vaig fer
una mica tard al dinar. La casa, a la part alta del poble és molt pareguda a la
de Joan Fuster, o més aviat a la de la simpàtica veïna de la porta de
l’esquerra, la senyora Dolors, perquè de la de l’escriptor només en resta
l’embolcall. És clar, totes les cases de llaurador són iguals, amolla orgullós
en Pep. Igual de precioses, caldria afegir-hi.

Amb
la companyia de la família –la Míriam
acabarà sent una estrella com son pare, al temps–, la conversa comença a girar
al voltant de temes que ens interessen i apassionen: el país, el país, el
país… i els projectes. El 23 i el 24 d’octubre serà la posada de llarg del
seu segon treball en solitari, “Te’n cantaré més de mil”, al Gran Teatre de
Xàtiva. La jugada promet, i la portada del disc, també. L’esperem amb
candeletes.

Agafem
el cotxe i marxem, Pep i jo, a la caseta de camp. Hi viuen una bona colla
d’animals: galls i gallines, coloms, una haca, gansos, gossos, un conill,
cabres i un porc… vietnamita! M’explica que de la corbella a Xàtiva de tota
la vida en diuen falç, com al Principat. Apunt per ablaverats. A la vora de la
casa arrela una figuera centenària, amb una soca que no abracem ni entre quatre
amics. I més enllà el riu Albaida, mormolant feliç per tanta pluja recent, en
el seu camí que mena al Xúquer.

Aixoplugats
sota una porxada, la conversa continua. Em mostra una petita joia. Un cartell
ben gran i ben negre, de fa trenta anys, editat per ACPV. Som una nació!,
proclama blanc sobre negre a dalt d’un penó –enorme- de la conquesta. I més: la
senyera de Jaume I, senyera dels valencians. El té ben emmarcat, però encara no
li ha trobat lloc per penjar-lo. N’hi prepara el millor, mentre me’l mostra
orgullós, perquè palesa la seua fidelitat al país des que era ben jovenet. A
Pep que no li toquen la llengua, perquè és com si li toquen la mare.

Fa
poc va triomfar a Castella, a San Sebastián de los Reyes. Algú, a qui no consta
que l’apuntaren amb pistola per anar-hi, li reclamà que cantara en castellà.
Tanmateix l’èxit hi va ser ben sonat. Ja li n’han tornat a cridar. Albert, si
no m’ix ni parlar en castellà!, em diu més enorgullit que no pas avergonyit. Ni
falta que fa! Caldrà començar a dir-ho amb totes les lletres. L’entenien sense
un castellà de Salamanca, com miren d’entendre qualsevol estrella internacional
que s’hi apropa a amenitzar-los la revetlla. A aquestos no els retrauen res,
però.

Després
donem menjar a tot el ramat. Dia rere dia, el Pep en repeteix el gest. I la
feina, i el cant, i la família. D’on coi trau el temps aquest home? I continua
la conversa: sobre Miquel Gil, geni i figura; sobre Alfonso Rus, tall no
reproduïble; sobre  Xavi Castillo parlant d’Alfonso Rus, per pixar-se i no
torcar-se; sobre Xavi Castillo, l’heretge de Xàtiva, anant d’Alcoi a València,
alerta quan baixa el Port Nou de l’Olleria i les metralladores comencen a
apuntar-li, i no l’abandonen fins que aixafa la Ribera;
sobre tots els pobles amb fills de frares; sobre Carles Dénia i el duet
urgentíssim que haurà de fer algun dia amb Pep; sobre l’amic que li demana que
no es muiga, almenys abans d’haver abocat tot la memòria que atresora al cap en
una gravadora. Aquest geni,però, no es pot enregistrar. Ha de ser ben viu.

Així
se’ns passa la vesprada. El deixe a Xàtiva, perquè a la nit li toca cantar a
Albalat, si Santa Bàrbara ho permet. Torne a agafar l’A7, tornen els xàfecs per
Picassent. Ha pagat la pena, però. Ens caldran molts Pep Gimeno en el futur. I
tant! Un per a cada dia de la setmana, si més no. Hem quedat en retrobar-nos
aviat, i amb molta més gent. Serà el dia 29, serà a Benifairó, serà al COMcert.
Tots hi estem convidats. A gaudir, que ja toca.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!