Albert Fibla

El gran senyor de La Cançó és Paolo Conte. Qui no l?hagi descobert en tota la seva dimensió es perd un dels plaers més grans que ofereix la música popular feta a Europa en els darrers temps. Conte és tradició perquè és modernitat eterna. Conte és poesía perquè el que diuen els seus textes depassa les fronteres de l?idioma en què s?expressa. Conte és universal perquè, usant materials pròpis de la música clàssica, és capaç d?arribar a tothom amb composicions d?una bellesa tan consistent com assequible a totes les oïdes. Conte, amb setanta anys, segueix creant cançons extraordinàries i omplint teatres. Ho va fer diumenge 15 d?abril al Cirque Royal de Brussel·les i jo vaig tenir la sort de ser-hi.

Si els noms de ?Sparring partner?, ?Come Di?, ?Via con me? o ?Elegia? no et diuen res, hauries de resoldre-ho ràpidament: ves a la botiga de discs més propera, remena a internet, demana als teus amics, fes el que sigui per descobrir Paolo Conte.
Jo vaig saber d?ell per primer cop gràcies a la versió d?una de les seves cançons que va fer Quico Pi de la Serra. ?Soto l?stelle del jazz? es va convertir en ?Sota els astres del jazz? en la veu del recentment guardonat Jutge a l?excel·lent disc en directe, ?Qui té un amic?, que va publicar cap a finals dels anys vuitanta amb col·laboracions tan ilustres com les de Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina i Ana Belén. El Quico presentava aquella cançó dient que era d?un amic seu italià nascut a Asti.
De mica en mica vaig entrar en l?univers Conte, paladejant el seu so, barreja de jazz, clàssica i pop, i assaborint uns textes que em van fer entrar en una llengua, l?italià, que per a mi, fins aleshores, era patrimoni exclusiu de baladistes mullacalces.
El primer cop que el vaig veure en directe, al juliol del 2005 al teatre Grec, vaig quedar amb la boca oberta. Esperava aquella actuació amb impaciència, igual que la resta dels seus seguidors catalans, i no em va defraudar pas. Tampoc no ho va fer aquest diumenge, a la capital de Bèlgica, on es va presentar amb sis musics a l?alçada del repertori que interpretàven que van vestir amb la mateixa elegància amb la que aparegueren damunt l?escenari -trajo negre, camisa blanca i corbata de llacet- la veu rovellada de l?avvocato. Ell va oferir-se tímid, passional i omplint l?escenari com només els grans ho poden fer. Sense un sol discurs entre cançó i cançó, va limitar-se a presentar els musics. No calia res més. Les cançons ja parlaven prou.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!