Albert Fibla
De tornada d'enlloc
Vaig acabar la diada de Sant Jordi al Palau de la Música, escoltant i veient a Fito Paéz des de la fila cinc. A piano i veu l’artista argentí em va arribar com mai, em va conmoure com mai. Va valer la pena veure el Barça-Manchester enregistrat -sense saber el resultat- a quarts de dotze de la nit.
El que més m’ha atret, des de sempre, de Fito Páez és la inmensa llibertat que traspuen els seus textes i les seves músiques. Sense ser un escriptor de primer ordre, és capaç de crear imatges d’un força extraordinària que, recolzades en un arranjament musical d’un barroquisme que ratlla l’exageració, esclaten per il·luminar-te els sentits. Ningú tan poc acurat a l’hora de bastir una lletra m’ha dit tant amb les seves cançons. Ningú tan enrevessat musicalment m’ha colpit tant com ell. La seva manera de fer no té res a veure amb la meva, segurament per això m’agrada tant.
Fito Paéz és també un exemple d’aquest desacomplexament tan propi dels cantants argentins, d’aquest orgull de pertinença a una cultura musical que em provoca una enorme enveja. Res a veure amb el que succeïx aquí: al Palau, Paéz va sortir a l’escenari anunciant que era hereu d’una tradició musical de molts anys i va enumerar els seus avis i els seus pares (des d’Enrique Santos Discépolo a Charly García). ¿A qui podriem citar com a referents els cantants que ens expressem en català sense ser etiquetats, encasellats i, fins i tot, apartats del que la crítica considera com la tendència adequada?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En primer lloc, sento arribar 7 mesos tard. Tots just acabo de trobar aquest bloc per casualitat. Jo vaig ser un altre dels catalans que es va perdre el partit del Barça (Fito, el Barça és un equip, a la ciutat l’anomenem Barna); devíem ser 4 o 5 mal comptats. Realment, malgrat ser molt conscient d’estar al Palau de la Música, feia la sensació d’estar al Gran Rex de Buenos Aires, o algun lloc similar, per l’ambient argentí aclaparadorament apassionat que s’hi respirava.
M’afegeixo a tot el que comentes sobre la seva llibertat creativa i la força de les seves imatges, sovint més suggerents que explícites o concretes. De fet, les cançons que més m’agraden són les més surrealistes les quals pots adaptar a la teva pròpia pel.lícula personal. En directe és tot un personatge, amb la seva estilitzada figura “timburtoniana” i el nervi que el caracteritza; incapaç com és d’enganxar el cul a la cadira durant més de 30 seg.
Si hagués de trobar un però al concert parlaria de la mala sonoritat de la guitarra a “Ciudad de pobres corazones” (massa reverberància?) i d’aquest excés de “rauxa argentina”. Especialment en certs moments en els que s’agraïa el silenci i el piano del Fito com a únic so. Jo era a la fila 4, però del primer pis a la part central. Darrera meu, a 10 o 15 files hi havia un grup de forofos del Boca que realment em van fer plantejar si segui al Palau o finalment havia optat per anar al camp.
Estic d’acord amb el que comentes del desacomplexament i la tradició pròpia. De tota manera hauriem de començar per nosaltres mateixos, que sovint som els 1ers a llençar les acusacions que menciones per allò del què diran i per mostrar-nos equivocadament cosmopolites.
Segons el meu parer, no hi ha res autènticament internacional que no hagi nascut d’un profund lligam a la terra d’origen. És precisament aquest sentiment, aquesta autenticitat la que després es transmet i es valora més enllà de les pròpies fronteres, per exemple el tango. Tenim una tradició, malgrat tots els problemes, que ja la voldrien molts països d’arreu del món, també a Europa. Per tant, falta que ens ho creguem. Convencent, com he dit, primer als nostres; els altres ja vindran per afegitó (excepte els més tancats i reaccionaris amb qui no cal perdre-hi el temps).
El panorama actual no és dolent. Ens manca, potser sí, un Fito. Algú que sigui capaç de transmetre una força i una expressivitat tant úniques que moguin al públic allà on vagi. EL que han fet Obrint Pas a un altre nivell. Algú que aglutini totes les tendècies i grups que sorgeixen de forma aparentment inconnexa i poc “mediàtica”.
Espero no haver-me fet massa pesat. Salutacions i a seguir endavant amb la música!
Gerard.