En la situació actual, el decret de pròrroga limita severament la despesa de personal (Capítol I) i estableix que els crèdits de les despeses dels capítols 2, 4, 5, 6, 7 i 8 es prorroguen en el seu conjunt, per un màxim d’un 72 % del pressupost inicial de 2012.
Podem considerar que una limitació al 72% representa una retallada excessivament dràstica, i certament ho és. Hem de pensar potser que els diners que excedeixen aquest 72% de moment simplement no es gasten i s’estan morint de fàstic en algun racó del departament d’Economia? Evidentment aquest no és el cas: el problema és que els diners, simplement, no arriben, ja que el Govern espanyol ha tancat l’aixeta i només en deixa anar una gota de tant en tant. Si la Generalitat de Catalunya encara no està intervinguda jurídicament, sí que ho està de fet, cosa que segons com és pitjor, sobre tot si hom s’esmerça a negar l’evidència. I en els estira-i-arronsa amb l’administració central, cal que ens adonem que d’aconseguir que l’Estat pagui a l’hora i la quantitat correcta ni se’n parla; els optimistes – és una manera de dir-ho – estan embadalits amb la possibilitat que finalment se’ns permeti d’endeutar-nos més, pagant interessos per un préstec fet amb els nostres propis impostos.
A la vista d’aquesta realitat, la confecció i aprovació del pressupost d’enguany es torna força irrellevant: no gastem pas perquè no tinguem un pressupost que ens autoritzi a fer-ho sinó, simplement, perquè no tenim diners, i l’aprovació del pressupost no canviarà aquest fet primari. No s’entén gaire doncs l’actual picabaralla entre CiU i ERC.
L’única possibilitat és canviar la consideració del futur pressupost i fer-ne més que res, aprofitant el preàmbul, un manifest polític. Caldria deixar ben sentades les bases del compromís de dèficit de Catalunya sota una nova perspectiva. El Govern i el Parlament de Catalunya no poden comprometre’s – com feien en el pressupost de 2012 – a un dèficit en termes de percentatge sobre el PIB, perquè una de les variables d’aquest dèficit queda fora de control, especialment per la manca de seguretat jurídica en les aportacions de l’Estat.
Caldria passar a parlar, d’ara en endavant, de límit de despesa – no de dèficit – en termes de percentatge sobre el PIB, i fer constar d’alguna manera en el capítol d’ingressos tot el deute de l’Estat amb la Generalitat, tant el derivat de la disposició addicional tercera de l’Estatut com les altres quantitats pendents. No fer-ho així és acceptar per la tàcita els incompliments de l’Estat i situar-nos en el seu camp argumental.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!