La proximitat del 25è Congrés d’Unió Democràtica de Catalunya posa de manifest dues línies principals d’enfocar el futur immediat de Catalunya.
Per a la línia de Duran Lleida, i en paraules d’Espadaler, “Unió aposta per fer un esforç d’estendre la nostra consciència nacional allà on encara no hi és més que no pas de radicalitzar-la allà on ja hi és”. I això en el marc de la doctrina tradicional d’UDC, que defensa l’opció d’una unió confederal amb els altres pobles d’Espanya.
Aquest punt de vista s’oposa al dels independentistes, capitanejats per l’alcalde de Vic, Josep-Maria Vila d’Abadal. Més que d’una oposició fonamentalment ideològica, es tracta de l’escepticisme que deriva de més de trenta anys d’experiència en la via autonomista, culminada amb l’estrepitós fracàs de la reforma de l’Estatut d’Autonomia.
Val a dir que, plantejat així, el debat té almenys el mèrit de la claredat: tant independència com confederació són termes clars: se sap què volen dir, cosa que no es pot afirmar d’etiquetes ambigües de l’estil de plenitud nacional, dret a decidir, Catalunya sense límits, l’Estat de Massachussets i d’altres eslògans a l’ús.
Els confederalistes addueixen la tradició. De fet, l’abast actual del sentiment independentista és inèdit en la història de Catalunya, i el que predominà a l’època republicana fou el punt de vista federal, excepte UDC, que introduí la visió confederal.
La proclamació de Francesc Macià el 14 d’abril de 1931 potser fou confederal en la intenció, però federal en les formes: “Catalans, interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com estat integrant de la Federació Ibèrica”.
I Companys el 6 d’octubre de 1934, segueix la mateixa línia: “en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya [i] proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola”.
Les circumstàncies són molt diferents, i els resultats totalment divergents, però hi ha un rerefons comú, la voluntat de federar-se amb algú que no vol ni sentir-ne parlar.
Unió Democràtica de Catalunya va mantenir el punt de vista confederalista durant tota la clandestinitat. A la compilació doctrinal vigent en els moments inicials de la transició, s’afirma que “essent la federació de les regions històriques el més adequat dels camins per arribar a la confederació de les nacions hispàniques, propiciarem com etapa intermèdia aquella federació”. No pas sense la mínima prevenció de preveure una negativa dels socis: “Cal no oblidar, amb tot, que per a una solució confederalista no basta la conformitat d’un dels membres a confederar, ja que si mancava la dels altres, no seria viable la formula propugnada. En aquest cas, els que la fessin impossible serien els responsables que els catalans haguessin d’acudir a la que llavors seria l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya i l’únic mitjà de garantir el seu normal desenvolupament, que seria la independència total”.
La primera fase federalista fou defensada per “L’alternativa demòcrata-cristiana per a les Corts Constituents” (1977), el popular “vademecum”, que preveia un sistema que pogués servir alhora per al País Valencià, per a les Illes, per al País Basc, per a Galícia… I es concloïa “que el millor mètode és el federalisme”.
Sí, sí, ja ho sé, que això es presta a la brometa fàcil: “així que propugnàveu el café para todos”? Doncs no: digueu-nos càndids, però el que preteníem era just el contrari. Val a dir que d’independentistes n’hi havia molt pocs, i fins molt més endavant el Parlament de Catalunya no tingué algun diputat netament independentista.
I això ens porta de ple al paper de la història, que té el pèssim costum d’escriure’s dia a dia. El 1977 el pes conjunt de les dues dictadures – la de Primo de Rivera i la de Franco – ens van fer menystenir l’imperialisme jacobí inherent a la construcció històrica de l’estat espanyol.
Discutir ara si tenen raó els duranistes – fidels a la idea bàsica de la compilació doctrinal – o els vilaabadalistes – seguidors de la prevenció inicada, que ja veuen prou acomplerta, no passa de ser un exercici retòric si no posa en primer lloc solucions d’avui per a problemes d’avui en l’entorn d’avui. La història pot explicar el present – i en aquest sentit cal que sigui tinguda en compte – però ni es pot forçar perquè digui el que no diu ni es pot reescriure.
El confederalisme té un altre inconvenient: de fet no existeix enlloc. Hi ha, certament, estats en el nom dels quals figura el terme “confederació”. Els vincles entre els països de la Commonwealth britànica són massa laxos per a ésser considerats confederals – un cap d’estat comú que regna però no governa. Suïssa, malgrat el nom oficial de “Confederació Helvètica” és, de fet, un estat federal des de mitjan segle XIX. El Canadà és un estat quasi-federal amb alguns tints de federalisme asimètric. I la Unió Europea és tota una altra cosa. El model de la Corona d’Aragó d’abans del decret de Nova Planta – per més que els catalans ens en sentim orgullosos – queda massa lluny i les coordenades polítiques d’aquells segles són molt allunyades de les de l’actualitat. La bandera dels Estats Confederats d’Amèrica – els sudistes – que tenia a casa seva un company d’UDC, a part de fer mol mal d’ulls, mostrava la dificultat de trobar un referent. L’opció confederal no té, en definitiva, un model vàlid on inspirar-se.
A data d’avui, viscut el que s’ha viscut i vist el que s’ha vist, d’alternatives només n’hi ha dues: o fer la viu-viu amb un sistema autonòmic precari fins ara i que quedarà absolutament devastat en un temps curtíssim per la piconadora popular o triar el camí difícil i escabrós de l’afirmació nacional cap a la independència. Si els catalans – globalment – no ho vam saber veure el 1977, avui cada dia són – som – més els qui ho veuen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La Confederació es diferència de la Federació amb el manteniment de la total sobirania respecte de la capacitat de fer i desfer la unitat de l’estat en qüestió. L’estat confederat o unió confederal sempre manté la total sobirania de tots els estats membres.
Per poder Confederar-se o desconfederar-se, sempre has de ser plenament sobirà i independent.
Per tant, ara i sempre, primer siguem sobirans i lliures o sigui que fem tot el possible per trencar amb Espanya i construir el “nou Estat Català Independent” i anem amb compte amb no fer servir el terme “sobiranistes” que és un subterfugi per enganyar als catalans despistats, donar cobertura als regionalistes de CiU i per torpedinar el procés de secessió que ens cal acomplir urgentment.
Salvador Molins (BIC-CA)