Va d'educació
Reflexions sobre vivències en el món educatiu. Bloc d'Alba Castelltort Valls
El 8M com a dona, mare i docent
Just acabar la carrera, ja fa més de vint anys, vaig començar a buscar feina a través de la borsa de treball de la universitat. Vaig fer la primera entrevista en una entitat feminista molt coneguda de Barcelona. Era la primera vegada que m’aproximava en aquest món i per preparar-la em vaig començar a fer preguntes: què era exactament el feminisme? Què en pensava jo de tot això? Amb què m’identificava? I en què no? Jo era feminista? Em vaig informar una mica a internet (que llavors no n’hi havia gaire cosa) i vaig decidir presentar-me a l’entrevista amb algunes idees més clares i vestida amb una faldilla texana tot i que jo, quasi mai en portava. En aquell moment associava erròniament el feminisme a la feminitat i l’alliberament de la dona. Tot i que sabia que el feminisme lluitava per la igualtat de gènere, a principis del 2000, jo estava convençuda que la nostra societat havia evolucionat molt i que la igualtat de gènere estava pràcticament assolida com a mínim, a la meva generació. Finalment, a l’entrevista no em van preguntar res de tot això i uns dies més tard, em telefonaven per anunciar-me la prototípica frase que «jo no era el perfil que buscaven».
En aquell moment, com a dona jove sentia que tenia les mateixes oportunitats que els homes, no em sentia gens discriminada tot i que era molt conscient (i m’indignava) que a molts indrets del planeta encara estaven ben lluny d’aquesta realitat. Algunes amigues havien tingut ensurts amb intents d’agressió sexual, però pensava que el problema era que elles havien anat a llocs «perillosos» per ser poc transitats o per ser tard a la nit. En el fons, el problema no era que jo pensés això, sinó que com a societat havíem acceptat que una agressió era evitable en lloc d’associar-la a un delicte greu símptoma d’una societat masclista. En aquell moment, els mitjans de comunicació no parlaven d’aquestes problemàtiques amb dades a la mà i no es mostraven xifres de la bretxa salarial, la violència masclista o d’altres formes de discriminació per raons de gènere.
Jo llavors només pensava amb les generacions que m’havien precedit i hi observava un gran canvi. Generació rere generació, les dones havíem anat guanyant batalles i conquerint nous espais que ens permetien avançar de manera important cap a una societat amb mirada de gènere. Per exemple, jo veia que el meu avi, com tants d’altres, mai havia cuinat, ni rentat, ni comprat perquè totes les cures les feia l’àvia. I, en canvi, veia que els meus pares ja formaven part d’una generació de parelles més modernes on l’home ajuda a la dona amb les tasques de la llar. I jo estava totalment convençuda que la meva generació ens repartíem les tasques i les cures a parts iguals. Però no era gens conscient que el context social encara no ho afavoriria.
Va ser uns anys més tard, quan em vaig quedar embarassada per primera vegada, que les meves ulleres de gènere van començar a enfocar millor la realitat. Tot va començar amb un procés de selecció de personal per cobrir una plaça en una administració pública. Érem dos candidats: jo amb una panxa de 8 mesos i un noi de la mateixa edat sense fills. Quan ens vam trobar a la sala d’espera vaig entendre que jo no guanyaria mai aquella plaça. I així va ser, malgrat tenir la impressió d’haver fet un bon examen i una bona entrevista. Certament, no hi havia manera de comprovar que aquesta fos la raó per la qual jo no guanyés la feina. Però, qui voldria contractar una noia jove si havia d’agafar la baixa al cap de poques setmanes? O si després es demanaria permisos de lactància i reduccions? I per no dir que, possiblement, pocs anys després (com realment va ser), tornaria a quedar embarassada? No vaig tenir més remei que acceptar el resultat i començar a ser conscient que la societat, encara no ens posaria les coses fàcils durant els anys que em tocaria fer la criança dels meus fills. I aquell noi que va guanyar la plaça, també va acabar tenint fills i també va agafar baixes i permisos laborals, que pocs anys més tard, ja serien tímidament més llargues.
En aquell moment del tercer trimestre de l’embaràs també vaig començar a palpar alguns missatges que m’alertava que la societat de principis del segle XXI encara no posava la vida al centre: percebia la idea que les dones havíem de treballar sense cap impediment fins al darrer moment abans de parir, malgrat tenir una panxa descomunal (en el meu cas, amb una criatura de quasi 4 kg a dins), no poder dormir bé a les nits o tenir necessitar portar una vida més pausada i centrada en el meu benestar. I és que si demanaves la baixa abans, semblava que et fessin un favor perquè calia justificar-la com una malaltia comuna (com la lumbàlgia) per evitar descomptar setmanes a la baixa maternal (que només n’eren setze). I això depenia de la bona voluntat del professional sanitari, perquè no es contemplava la possibilitat de poder sol·licitar-la pel simple fet de tenir embaràs en un estat avançat o pel senzill fet que necessitem arribar descansades al part.
En néixer el meu primer fill i ja com a mare novella que era, els missatges de la societat em continuaven bombardejant encara amb més força, ja que s’esperava de mi que pogués arribar a tot, perquè estava de baixa i un nadó representa que només «menja i dorm». Percebia de la societat que les dones havíem de poder amb tot i totes soles: fer una bona criança, totes les cures i tenir una vida laboral plena. I semblava que no ens podíem queixar pas de les miserables setze setmanes de baixa per maternitat de llavors perquè abans era molt pitjor. Ni tampoc queixar-nos de l’únic dia de permís paternal del pare (dedicat exclusivament a fer papers) perquè era una bona cosa, ja que «abans» tampoc existia. I aquest argument «abans era tot pitjor» sovint no ens permetia veure que podia haver-hi una situació millor amb baixes més llargues dedicades a la criança que poguéssim gaudir-ne tant les mares com els pares.
I així és com, a poc a poc, començo a fer renúncies i canvis en la vida professional, com fan tantíssimes dones, per fer-la compatible amb la criança. I començo a ser testimoni d’entorns laborals que em faciliten infinitament les coses (gestionats per dones) i d’altres que no tant. Amb el primer fill, vaig pensar que el més normal era que jo adaptés el meu horari laboral per ajustar-lo al de l’escola bressol encara que això impliqués fer uns horaris ben estranys. Més tard, amb el segon fill, vaig pensar que el més normal era canviar de feina per estar més a prop de casa i tenir un horari més flexible. I finalment, amb el tercer fill, vaig decidir que el més normal era que també fos jo qui decidís passar a mitja jornada. Tot i que em van oferir una plaça a un centre educatiu públic, quan vaig voler ser honesta i manifestar que el meu interès era fer una reducció 1/3 de la jornada em van dir que llavors no els interessava donar-me-la. En realitat, no he pogut gaudir mai del dret de reducció de jornada per cura dels fills perquè vaig decidir apuntar-me directament a la borsa d’educació a mitja jornada per assegurar treballar en un únic centre tot el curs i poder atendre les cures familiars.
Amb el temps, m’he anat adonant de la infinitat de renúncies i canvis que hem de fer les dones a les nostres vides per dedicar-nos a les cures. Tot i que estic satisfeta de totes les decisions que he anat prenent a la vida, perquè m’han enriquit en tots sentits, penso que ens queda molt de recorregut perquè homes i dones fem la mateixa dedicació a les cures dels nostres fills i filles. Els nous permisos de paternitat són un primer pas per fer que els homes en siguin més coresponsables. I desitjo que ho percebin així i no com a unes vacances pagades.
I ara que els meus dos fills grans ja són adolescents, veig que no sóc capaç de gestionar la quantitat d’informació que els arriba i que els arrossega cap a discursos antifeministes o negacionistes de la violència masclista. Manifesten cert «cansament» cap aquests temes i expressen que sovint se senten discriminats per la societat perquè les polítiques d’igualtat o la justícia només beneficia a les dones. I és cansat i preocupant haver de lluitar constantment contra aquests missatges a casa i a l’institut on treballo.
Com a docent també em remouen coses. Tinc la sensació que les dones hem de dedicar més energia, més esforç i més temps per aconseguir que el nostre alumnat adolescent ens respecti i ens atorgui l’autoritat que ens mereixem. Sovint entre les companyes parlem de la facilitat que tenen els homes docents per aconseguir el silenci, que t’escoltin quan estàs fent una explicació o que els parlin amb més respecte. En els cercles de les tutories, els nois sempre ocupen més espai de temps i de paraula que les noies i volen més protagonisme i atenció. En canvi, a les noies els costa trobar espais segurs per expressar-se sense sentir-se atacades o interrompudes. I si s’analitzen els patis, que és on detectem més desigualtats de gènere, les noies sovint queden en espais més marginals o situats físicament en els marges. I malauradament també he tingut coneixement de casos d’agressions, d’assetjament, de ciberassetjament o d’abús cap a les noies adolescents que es produeixen arreu independentment del context socioeconòmic del barri on viuen. Encara hi ha molta feina a fer.
Entre el professorat també es donen situacions en què necessitem ajustar millor les ulleres de gènere: Hi ha paritat en els càrrecs de «poder» en els centres o els serveis educatius? Per què a les dones ens costa més acceptar càrrecs quan estem en època de criança i, en canvi, els homes no tant? Quan es selecciona personal a través del procediment d’entrevistes, com condiciona el gènere del candidat/a o el fet de tenir o no criatures? Escoltem amb la mateixa atenció a una docent dona que a un home? Es fa valdre públicament i de la mateixa manera una tasca feta per un home o feta per una dona? Homes i dones estan implicats en la mateixa intensitat en totes aquelles tasques de la vida de centre que no formen part de les matèries? Les dones amb càrregues familiars aconsegueixen els mateixos mèrits professionals que els homes en la mateixa situació?
Sovint en aquestes situacions quotidianes es donen molts biaixos de gènere i el més sorprenent de tot, és que no els detectem fins que, com a col·lectiu, comencem a mirar amb perspectiva de gènere.
Ha passat de nou un 8M, un dia que ens remou a totes i ens fa pensar, mirar endarrere i mirar endavant. I m’adono de com he anat canviat les meves idees al llarg d’aquests anys per les experiències viscudes i pels canvis viscuts a la societat. Hem anat avançant, malgrat que encara ens queda molt camí a fer a casa nostra i en altres indrets del món. I és gràcies a les meves companyes docents de l’institut, que ho veig més clar que mai i entenc molt més profundament perquè el 8M val la pena fer una aturada de lluita. Necessitem continuar avançant i ho hem de fer totes juntes.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies Alba! Cal tenir valor, capacitat d’explicar-se bé i generositat per compartir aquestes reflexions i vivències! Em pregunto per què el fet d’una part de la societat millorar les seves condicions de vida, es veu (o es viu) con una pérdua per part del sector que ha disposat d’aquestes mateixes condicions?