XXV
L’amor com a coincidència d’un somni compartit. Únicament l’estupidesa, és a dir, la repetició dels gestos exteriors i interiors que conformen allò que som, i potser també, allò que somiem, i per tant aquell singular somni que l’acoloreixo redemptor, fa prendre el camí erroni, o encara pitjor, no desvia del viarany que per fer material aquell somni hauria d’abandonar-se. Fet i fet ser un altre que espera la casualitat impossible de somiar aquell somni que em pertany per ser la merda que som. I resultar que allò que he somiat no existeix sinó al somni de l’altra. És ella la que va voler redimir-me quan ja pensava que no creia en gairebé res. I ella va acceptar per mi, sense jo saber-ho. Nefast. Mai va saber de la meva incapacitat per sortir totalment de mi. El màxim arribat: un gosset tret de passeig: una estoneta fingida que no perdura més de tres cents segons sota cap símbol de llibertat. Qui va esmicolar el somni? I qui va reprendre la lletania del desamor i la mort? És què potser no existeixen coses que es trenquen sense haver nascut? Quantes preguntes més hi caben que demostrin què és allò cert? De quina realitat parlaven? Però no és cert ni això ni l’altre. Sempre hi ha una influència nefasta, una casualitat desfavorable, una confluència errònia, una hora perduda, un tren que es retarda, un amanyac no compromès, un silenci inacceptat, uns personatges no inclosos, una companyia no compartida, un got que s’esmicola i amb ell, mil records de vida solitària, una faldilla nova, un pentinat llis, un perfum amarg, un ascens acompanyat d’un descens sense perspectiva, un contestador automàtic, un gos, dos gats, un altre hivern i el seu consegüent estiu, una arruga, una berruga cancerosa, una drogadicció, un mal poema, una situació alarmant que exigeix cèntims que no es tenen, un canvi de jaqueta a hores intempestives, un nou diari amb novedoses columnes d’opinió, un mal glop, un despertador que desvetlla…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!