La nostra llengua, la llengua en la que pensem, aprenem, treballem, estimem, raonem, ens discutim o ens barallem, la llengua que fa més de mil anys que existeix, la llengua que no és ni millor ni pitjor que qualsevol altra de les que es parlen en aquest món, està sola.
I n’està perquè des del gobierno de españa, sigui del color que sigui, es dediquen dia rere dia a atacar-la amb el confessat desig d’esborrar-la, de fer-la desaparèixer, no se n’amaguen ans al contrari, s’hi esmercen amb totes les seves forces i totes les seves armes que són moltes, i la prova la tenim aquests darrers dies amb la ridícula “concessió” d’unes mínimes quotes -ja veurem si i com les aplicaran- de doblatges en català a les plataformes digitals i amb la sentència del seu Tribunal Supremo.
Això fan els d’allà; i els d’aquí?, doncs també s’esmercen amb totes les seves forces a gesticular, dir grans paraules, frases buides, i a fer veure que fan alguna cosa… però no fan res, res de res.
Com al país, que en moltes coses només li queda la gent perquè els polítics tenen altres maldecaps més importants (per a ells), a la llengua també només li queda la gent, o sigui els que la parlem i la considerem una part de naltros mateixos, per resistir als atacs d’una banda… i a la no defensa de l’altra.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!