Al país veí, al que encara pertanyem “por derecho de conquista” hi vivia un senyor molt “campechano” que, en el poc temps que li deixaven les efusives atencions que dedicava a qualsevol element del gènere femení que se li posés a l’abast, deixava anar perles com “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”, o aquella de “lo siento, me he equivocado, no volverá a suceder”, o també allò de que “la justícia és igual para todos”, que déu-n’hi-do les penques que es necessiten per engegar-ne qualsevol d’elles, sobretot sent qui era o és, i sent coneixedor del seu propi historial.
Aquest senyor un dia, a la vista de que totes les seves trapelleries corrien de boca en boca bàsicament perquè un fiscal suís hi furgava i quedava massa lleig que semblés que tant li feia, va agafar les maletes i va sortir cap a un país governat per uns amics seus força poc recomanables.
Després que el parlament español hagi rebutjat totes i cadascuna de les peticions de investigar-lo, corre la brama que l’estat està preparant el seu retorn i per això la fiscal general del tal estat, aquella senyora que com a ministra de justícia i en funcions de “notaria mayor del reino” va assistir de rigorós dol i amb una cara de gran pena al trasllat de les despulles del dictador, ordenarà l’arxivament de les investigacions, és de suposar que poquetes, que s’hagin fet sobre aquest assumpte i així el tal senyor pugui tornar per reunir-se amb els seus amics i amigues. El que encara no s’ha anunciat és si en arribar li estendran catifa vermella i trauran el “palio” que utilitzava qui democràticament el va nomenar “sucesor a titulo de rey”.
Que quedi clar que això passa a un país que constantment diu que és un “estado social y democrático de derecho”. Com va dir el savi: cosas veredes que non crederes.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!