Estem en ple terrabastall del ple d’investidura; estem esperant la segona sessió per al proper dimarts però s’anuncia complicada i, probablement fallida com la primera.
Durant els dies anteriors hem pogut sentir i, qui n’ha tingut ganes, llegir propostes dels “nostres” partits i francament feia goig de sentir i llegir tantes bones intencions i propostes de millores per al nostre maltractat país. Ahir al debat, tant el candidat com els representants dels altres partits catalans van tornar a deixar anar des del faristol un devessall de plans i intencions immillorables que tots signaríem a ulls clucs ara mateix.
Però enmig d’aquest paisatge tan i tan bonic apareixen uns bromalls que l’enfosqueixen: primer els polítics, perquè per tirar endavant tot el que proposen els tres partits necessitem una independència política que no tenim i les iniciatives seran inexorablement tombades pel TC; a continuació els econòmics, els diners, o com es preguntaven els avis del meu poble “d’on sortiran les misses?”, per executar les propostes es necessiten diners que tampoc no tenim sense pidolar-los a la metròpoli, que evidentment no donarà. Llavors em poden explicar a què ve tanta pluja de propostes?, al menys diguessin al final dels respectius discursos: “mireu això són les nostres bones intencions, però no tenim capacitat política ni econòmica per fer-ho”, però això no ho diu pas ningú.
Tots parlen ben poc i en termes ben poc clars de la independència; i ningú no parla del monstruós dèficit fiscal amb l’estat español; potser sigui que com que només són setze mil milions d’euros cada any que s’escolen desguàs avall, no pagui la pena parlar-ne.
Són els problemes que tenim al davant, polítics i econòmics. Solucions?, només una: la independència. I ells ho saben.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!