DRET A DECIDIR
Quan el moviment independentista fa anar prenent força, els polítics van encunyar l’expressió que serveix de títol d’aquest escrit. Jo, i m’imagino que la majoria de la gent, ho vam interpretar com una argúcia semàntica per no xocar frontalment amb l’estat.
Encabat, a base d’utilitzar-lo, el concepte va anar arrelant malgrat que jo sempre el vaig considerar artificiós, i cada vegada que l’he sentit no he pogut evitar de pensar: “dret a decidir”, què?, si ens posem “keds” o espardenyes de vetes?, si ens posem una gorra o una barretina?, si el tortellet del diumenge és de crema o de nata?, si l’acompanyem amb ratafia o amb vi ranci?. El que ha de reclamar un país ha de ser el dret a l’autodeterminació, sense subterfugis ni trampes semàntiques.
Doncs ara ve i se’ns despenja una patum independentista(?), ni més ni menys que el senyor Ridao, d’ERC, dient que “L’autodeterminació és una via al fracàs”, i que “el dret a decidir” és imbatible i parteix de l’experiència del Canadà i el Regne Unit, països homologables a Espanya. I clar, a un li queda cara de no-sé-què (per no dir una grolleria). De debò que el que van fer a Escòcia i al Quebec no van ser referèndums d’autodeterminació?; de debò creu que España és homologable al Canadà i al Regne Unit?, de debò s’ho creu, o només pretén que ens ho creguem la plebs?.
Si seguim llegint una mica més diu allò tant suat de que el que no va ser possible perquè manaven els dolents, ara que manen els bons (això és meu), i amb la taula de diàleg(!), qui sap.
La veritat és que cada dia tinc menys (o més?) clar a què juguen els polítics d’aquest país.
Agustí Vilella i Guasch
aviat diran que reivindicar-nos com a nació és una via al fracàs, i que millor oblidar la nostra Història per eixamplar la base. Sí, ens prenen per imbècils.