El 27 de maig hi ha convocades eleccions municipals. Els partits, associacions emmascarades i plataformes puntuals han elaborat els programes, comprat els eslògans, decidit tàctiques i penjat a fanals i arbres les indispensables banderetes.
Fa uns quants dies ens assabentàrem, per la premsa, de la tàctica d’ERC per a captar (esgarrapar, poser seria més adient) vots als municipis de l’àrea metropolitana barcelonina, aquell antic difunt i enterrat "cinturó roig", sitja dels vots socialistes a Catalunya. ERC explicà als absorts militants i a la població catalana en general que en aquells municipis demanaran el vot argumentant que és ERC el partit que ha fet possible que el President de la Generalitat sigui José Montilla, nascut andalús. El partit nacionalista ha reblat l’argument davant dels ulls badats com plats dels possibles votants que l’acord per a formar el govern tripartit els legitima per a explicar el seu programa en aquells municipis. Càndida estratègia.
(Una servidora creia que tots els pobles de Catalunya són catalans i que a un partit nacionalista el legitima, com a tots els partits, el seu ideari i no els interessos tàctics. Una servidora anava errada, càndida també)
La publicitat és seductora però sovint origina sentides decepcions. Una passejada pels municipis catalans amb la vista dirigida a les altures et permet, aquests dies de primavera, conèixer el rostre de les dones i homes que aspiren a comandar l’Ajuntament. A Barcelona (com a d’altres poblacions) l’ànim s’eixampla en veure el somriure afectuós dels candidats, alguns sobre el conegut fons blau-hollywoòdic. Liftings tecnològics, anys sense petjades visibles, implants capilars indolors, cabells (qui en té quantitat suficient, clar) onejats pel ventilador de l’estudi. Curiosament el somriure és només un esbós que no deixa veure les dents dels candidats , per què no?, una premonició potser?. Ben mirat és el que pertoca, des d’antic sabem que "una imatge val més que mil paraules"… encara que sovint la imatge no s’adigui amb la realitat.
La blanca candidesa recorda l’origen de la paraula "candidat" i amb la seva ingenuïtat humanitza la campanya que promet ser gris … és a dir, acromàtica, sempre que l’ex-President Maragall ho permeti.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No és que prometi ser grisa, és que ho és. Perquè grisos son els candidats -parlo de Barcelona-.
D’un temps ençà la grisor, la mediocritat, em sembla a mí, s’ha instal·lat en aquest país. I sembla que ens hi sentim còmodes, potser perquè la grisor ajuda a fer els defectes menys visibles.
M’agrada "tastar" els seus cocs, que he descobert no fa gaire.