Tirant lo Blanc: 522 anys
Entre el 29 de gener i el 28 de febrer de 1464, Joanot Martorell empenyora el seu Tirant a Martí Joan de Galba, segons el que es desprèn de la declaració d’aquest darrer en el plet plantejat per Galceran Martorell, en què reclamava la possessió d’aquest Tirant per mor dels deutes que son germà Joanot havia contret amb ell. De fet, Galceran no volia el llibre sinó l’import que se n’obtingués de la venda. En efecte, el 24 d’abril de 1465, ja mort Joanot Martorell, el procurador de Galceran Martorell presenta la requesta següent:
A audiència, sciència e sabuderia del honorable mossèn Galceran Martorell, cavaller, és novament pervengut que en poder del honorable en Martí Johan de Galba, donzell, habitador de la ciutat de València, a mans de aquell és pervengut hun libre appellat Tiran lo Blanch, lo qual és continuat en XXVII sisterns de full éntregue, desligat, lo qual és de bona continent valor, lo qual és en béns de mossèn Johanot Martorell, quondam, cavaller e jermà del dit mossèn Galceran Martorell […] requer ésser venut en públich encant […].
El 26 d’abril, respon el procurador de Martí Joan de Galba dient que el llibre el posseeix aquest en penyora de cent reals que li havia donat a Joanot Martorell, i el 27 d’abril replica el procurador de Galceran que no hi ha constància de tal possessió en penyora sinó que Martí Joan de Galba el té «per préstech e comanda». I el 29 d’abril de 1465, el procurador de Martí Joan de Galba respon amb l’al·legació següent:
[…] lo qual és de pocha valor e no val los dits cent reals que són stats mutuats o prestats sobre aquell […]. Maxime que són passats pus de 14 o 15 messes que lo dit en Martí Johan tené lo dit libre, cum pacto et conditione que si dins hun any no pagava lo dit mossèn Johan Martorell lo dit libre fos del dit en Martí Johan […] no és stat prestat ne acomanat, ans és stat penyorat per los dits cent reals, e tot haüt sab que lo dit mossèn Johanot passava moltes necessitats e lo dit en Martí Johan li prestava dinés sovent.
El plet el degué guanyar Martí Joan de Galba perquè aquest Tirant continuà probablement en el seu poder fins a la seva mort, que tingué lloc el 27 d’abril de 1490. A l’inventari dels seus béns, fet el 28 d’abril, el notari fa constar l’existència de dos Tirants:
Item hun libre cubert de pergamí appellat lo tiran. Item n’i ha hun altre tot acabat, lo qual tenen per orichinal los stampadors e per lo qual ne tenen a donar X volums com sien stampats, segons consta ab carta rebuda per lo discret en Johan Cavaller, notari, sots sert callendari.
El manuscrit del Tirant «tot acabat» era ja a la impremta, on va servir per fer l’edició prínceps de l’obra, conclosa el 20 de novembre de 1490, segons el que diu el colofó de l’impressor. Així doncs, aquesta anotació presuposa que el Tirant que es trobava a casa de Martí Joan de Galba era no acabat i, per tant, deuria ser l’inicial, aquell que li va empenyorar Joanot Martorell per cent reals. Qui, quan i com va transformar un Tirant en l’altre? Qui, quan i com va (re)escriure el Tirant «tot acabat» que coneixem? Aquesta és la qüestió.
Per cloure aquest apartat, anotem que els 10 volums i el manuscrit tot acabat que pertanyien a l’herència de Martí Joan de Galba foren rebuts pel seu hereu i nebot, Guerau de Galba, senyor del castell de Montnegre, de mans del mercader Jaume de Vila, marmessor de l’editor del Tirant Joan Rix de Cura, que havia mort el 24 de setembre de 1490. Així consta en una diligència afegida al final del protocol notarial del primer contracte d’edició (del 7 d’agost de 1489), datada el 30 d’abril de 1491:
De voluntate Geraldi de Gualba, domiceli, habitatoris Barchinone, heredis Martini Johannis de Gualba […] confiteatur recepisse a Jacobo de Vila, manumissore Johannis Risch, decem volumina libri de Tirant et originale dicti libri […].
De la mateixa data és l’àpoca més formal –encara inèdita– que va signar Guerau de Galba a Jaume de Vila, davant el notari Joan Casanova:
Sit omnibus notum quod ego Gueraldus de Gualba, domicellus, dominus castri de Montnegre in Principatii Cathalonie, siti habitator de presenti Valencie, tanquam heres universalis bonorum omnium magnifici Martinii Johan de Gualba, domicelli, habitatoris Valencie qº, […] confiteor et in veritate recognosco vobis honorabili Jacobo de Vila, mercatori, habitatori civitatis Valencie, tanquam manumissori et administratori bonorum omnium honorabili Johannis Rix de Cura, qº mercatoris, presenti et acceptanti et vestris, quod dedistis et tradidistis michi realiter decem volumina tractatus del Tiran in ling[u]a materna et etiam confiteor recepisse lo original quod dictus Martinus de Gualba acomodavit dicto Johanni Rix de Cura, que quidem volumina dictus Johannes Rix de Cura tradere ac dare debebat virtute cuiusdam contractus recepti per discretum Jacobi Salvador, notarium, sub die intitulata XXX septembris anni MCCCCLXXXVIIII et etiam virtute contractus recepti per discretum Johanne Cavaller, notarium, sub die intitulata XXVIIII octobris anni LXXXVIIII […].
Així doncs, aquesta anotació –on subratllem l’ús del sintagma lingua materna, que apareix en documents llatins baixmedievals per designar la llengua vulgar pròpia del lloc– ens informa de la data (29 d’octubre de 1489) del contracte signat entre Martí Joan de Galba, propietari, i Joan Rix de Cura, editor, davant el notari Joan Cavaller, amb el compromís de lliurament dels 10 volums impresos i el manuscrit original fet servir en la impressió. Probablement, un compromís semblant degué existir, ja d’inici, entre Martí Joan de Galba i els tres primers editors non nats del Tirant: Joan Cervelló, escrivà, Lluís Bertran, mercader, i Pere Trinxer, llibreter. Tots tres havien signat un contracte d’impressió amb Nicolau Spindeler, «mestre de fer libres d’estampa», el 7 d’agost de 1489, però aviat el traspassaren a Joan Rix de Cura, el 30 de setembre de 1489, segons consta també com a diligència afegida al text del contracte. No en sabem la causa, però els tres editors non nats renunciaren ben aviat a llur empresa editorial, que amb el nou editor prengué més volada: els tres editors inicials havien acordat amb Spindeler que aquest imprimiria 400 volums del Tirant però, en fer-se’n càrrec Rix de Cura, aquest i Spindeler convingueren que se n’imprimirien 715.
Entre el 27 d’abril i el 20 de novembre de 1490, després de la mort de Martí Joan de Galba i abans de l’edició del Tirant, algú va redactar el colofó literari del llibre, on podem llegir:
[…] lo qual fon traduït d’anglès en llengua portuguesa, e aprés en vulgar llengua valenciana, per lo magnífic e virtuós cavaller mossèn Johanot Martorell lo qual, per mort sua, no en pogué acabar de traduir sinó les tres parts. La quarta part, que és la fi del llibre, és estada traduïda, a pregàries de la noble senyora Dona Isabel de Lloris, per lo magnífic cavaller mossèn Martí Johan de Galba […].
Es tracta d’un paratext que, com sol ser habitual en aquesta mena de textos, conté elements de ficció (la doble traducció de l’obra) i inexactituds (la condició de cavaller de Galba). D’altra banda, aquest colofó enllaça amb un altre paratext –la dedicatòria–, si més no en dos aspectes: en la ficció de la doble traducció i, de forma contradictòria, en l’autoria de Martorell. Així, en la dedicatòria, que no sabem quan fou escrita ni si formava part del primer Tirant de 1464, podem llegir:
[…] me atreviré expondre no solament de lengua anglesa en portoguesa, mas de portoguesa en vulgar valenciana […] si defalliments alguns hi són, certament, senyor, n’és en part causa la dita lengua anglesa, de la qual en algunes partides és impossible poder bé girar los vocables […]. E perquè en la present obra altri no puxa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, yo, Johanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrech e no altri ab mi, com per mi sols sia stada ventilada […].
Aquestes dues mencions a l’autoria del Tirant –en la dedicatòria i en el colofó– són les úniques que es coneixen a l’època –després, no se’n tornarà a parlar fins a la fi del segle XVII, a la Bibliotheca Hispana Vetus, de Nicolás Antonio–, i totes dues existeixen en paratextos de la pròpia obra que contenen elements de ficció. De fet, als documents del plet de 1465 no se’n parla d’autoria: només de possessió del Tirant («és en béns de») però no d’escriptura o composició (*«és escrit per», *«és compost per»…). D’altra banda, les dues mencions es contradiuen: mentre que, a la dedicatòria, s’hi fa una afirmació emfàtica d’autoria única (de Martorell), al colofó l’autoria apareix compartida (de Martorell i Galba).
Entre els historiadors de la literatura catalana i tirantians en general, la diferent presa en consideració d’aquests dos paratextos ha donat lloc a dos corrents, pel que fa a l’autoria del Tirant. El primer és el dels qui creuen el que diu el colofó (autoria compartida, doncs) i el segon el dels qui només accepten el que diu la dedicatòria, refusant el colofó com a fictici (autoria única, doncs), obviant el fet que la dedicatòria també té elements de ficció. Així, per als primers, una segona mà (de Galba o d’altri) va «acabar» el Tirant, entre 1465 i 1490, mentre que, per als segons, el Tirant ja estava acabat del tot (tret potser de les rúbriques capitulars) abans que Martorell l’empenyorés a Galba, a començament de 1464. Lògicament, ha aparegut, d’un temps ençà, una tercera opció: la dels qui no ens creiem ben bé ni el colofó ni la dedicatòria, perquè els dos són paratextos amb elements de ficció i perquè la presència, al Tirant, de textos de Corella –que va nèixer el 28 de setembre de 1435 i tenia entre 25 i 30 anys menys que Martorell– és aclaparadora i constant. De fet, com ja va observar Curt Wittlin, si no existiren el colofó i la dedicatòria del Tirant, ja fa anys que l’obra hauria estat atribuïda a Corella, l’únic escriptor de l’època capaç d’escriure-la.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!