De res, massa

En arribar a casa, una flaire de vi inequívoca m’ha alertat d’allò inevitable. Al celler -si se’n pot arribar a dir així- dues ampolles de l’última collita del Château Guillem, la del 2013, han fet literalment un pet com una aglà.

El Château Guillem és una vinya situada al terme empordanès de Mont-ras. Cada any miro de donar un cop de mà en temps de verema a en Guillem, vinater audaç i autodidacte; i família. És un plaer moure’s entre ceps i semals i una premsa centenària i tastar el primer most. En Guillem té l’objectiu no declarat de ser l’amo de la vinya que més tard es cull de tot occident i a fe que ho aconsegueix.

El raïm que collim (si els senglars no hi han passat primer) és d’un contingut tan alt en sucre que no acaba de fermentar del tot. Si el vi s’embotella arribar Sant Martí, és ben previsible que tingui lloc el fenomen que hem experimentat avui. Amb l’arribada de la caloreta, els llevats que queden dins l’ampolla fan una revifalla, el sucre residual segueix el seu camí i té lloc una segona fermentació. Els taps de suro salten pels aires i el vi viu una segona joventut. Ara se’m gira feina a assegurar amb morrions de filferro les poques ampolles que resten intactes. D’aquesta manera -diuen- l’abat Pérignon va descobrir el xampany. El vi de la casa no arriba a aquesta categoria, però hores d’ara torna a tenir un picadillo que Déu n’hi do.