En política hi ha una cosa pitjor que la sang, la sang inútil. El passat 27 d’octubre teníem la legitimitat per desplegar la república, però no prou força. S’hauria d’haver- fet de forma més contundent i solemne (i arriar la bandera de palau!!), s’hauria pogut, ni que fos simbòlicament, tornar a validar els decrets suspesos
Aquest proper 21 de desembre hi ha eleccions al parlament del país i, lògicament, voldria votar la proposta política que doni a les qüestions que m’amoïnen unes respostes semblants a les meves. Votaria, per exemple a qui es comprometés a impulsar un procés per obrir progressivament totes les fronteres. No només als refugiats de guerra,
Les limitacions a la llibertat d’expressió o de manifestació les carrega el diable, sobretot al Regne d’Espanya. Quan es va incloure al codi penal el delicte d’incitació a l’odi es va fer amb la millor de les intencions, per silenciar i castigar opinions públiques favorables al racisme, el genocidi o altres formes d’injustícia i opressió.
Tres són, resumidament, les qüestions que els darrers anys m’han allunyat mental i físicament de la CUP, la organització política a la qual vaig començar a militar un llunyíssim 1990: La incomoditat, quan no vergonya aliena, que em genera la distància entre la retòrica revolucionària i maximalista i la pràctica molt més pragmàtica i
Imagineu-vos el Centre Històric de Manresa (o el de Berga) amb el mateix nivell d’activitat comercial que ara, els mateixos equipaments públics, la mateixa intensitat d’esdeveniments culturals i festius i amb l’espai públic (els carrers i les places) en el mateix estat que ara. Imagineu-vos, però, que tots els edificis d’habitatges estiguessin en perfecte estat
Una de les pitjors (per eficaç) formes de mentida és la simplificació. Com quan es divideixen els règims polítics entre democràcies i totalitarismes, sense graus ni termes mitjos. A la segona guerra mundial, per exemple, en un bàndol s’hi trobava el feixisme, cert, però a l’altre, al de les teòriques democràcies, hi havia els Estats
Ja mai sabrem què hagués passat si l’octubre de 2017 haguéssim anat a totes. No sabem què hagués passat si el divendres 27 a la tarda haguessin arriat totes las banderes espanyoles dels edificis de la Generalitat, començant per la del Palau, si dissabte s’hagués anunciat un paquet de decrets destinats a implementar la República
En una de les converses sobre política més primerenques que recordo, anant a no sé quina muntanya amb el meu pare a finals de la dècada dels setanta, jo opinava que el què calia era sortir d’Espanya i ell em responia que no, que al món ja hi havia massa fronteres i que no tenia
Proclamar la república és com tirar-se a la piscina, costa decidir-se. A vegades sembla que algú comptava fer-ho amb la piscina plena fins dalt, amb l’aigua a 20 graus i amb el públic dret aplaudint a la grada. I no serà així. Ens hi haurem de tirar sense saber del cert quanta aigua hi ha,
Amb la intenció de fer efectiva la prohibició d’aparcar a la plaça Puigmercadal i de facilitar que es pugui anar a comprar al mercat municipal de Manresa amb les mateixes facilitats per deixar el cotxe que quan ho fem a les grans superfícies comercials, aquest any s’ha posat en marxa una nova promoció que consisteix
L’altra dia en David Fernández va fer un twitt en el qual acusava al projecte UE (anteriorment Mercat Comú) de tolerar Franco. Em va semblar (ho sento, David) una mica trampós. No perquè no fos cert –amb un aïllament i un boicot de veritat el franquisme no hagués durant 40 anys- sinó perquè la sentència
Deien, quan les eleccions les guanyaven ells, que els catalans ja ens autodeterminàvem cada quatre anys, que no calia cap referèndum. I que en democràcia i sense violència l’únic que havíem de fer, si volíem la independència, era aconseguir ser majoria. Més tard van dir que era un Suflé i que l’independentisme, tal com havia
En el conflicte que enfronta als catalans i l’estat espanyol (la identificació de les parts no és meva, és la que fa la premsa internacional) els fets es precipiten i ens enganxen permanentment a l’actualitat. De tant en tant, però, va bé aixecar el cap i mirar de recuperar una certa perspectiva. I és que
Tradicionalment hi ha hagut tres arguments bàsics a favor de la Independència dels Països Catalans o de Catalunya, l’econòmic, el de la oportunitat (pel canvi socials i polític) i el, diguem-ne, nacionalista. Tots tres són autònoms l’un de l’altre –pots voler la independència per una de sola d’aquestes raons- però són, també, perfectament compatibles i,
Quan era jove vaig llogar un pis en un edifici antic del carrer Sant Miquel de Manresa. El primer dia la veïna del principal em va posar al corrent dels meus drets i deures en relació als espais comunitaris: l’entrada, l’escala i l’enorme i espectacular terrat on em tocava estendre la roba els dimecres. Anys