Adam Majó

Xuts a pals

31 d'octubre de 2017
0 comentaris

La qüestió europea

En una de les converses sobre política més primerenques que recordo, anant a no sé quina muntanya amb el meu pare a finals de la dècada dels setanta, jo opinava que el què calia era sortir d’Espanya i ell em responia que no, que al món ja hi havia massa fronteres i que no tenia sentit afegir-n’hi una altra, sobretot perquè tard o d’hora el Mercat Comú d’aleshores acabaria sent una unió en la qual els estats es dissoldrien progressivament i els pobles (també el nostre) hi trobarien el seu lloc. Vist amb perspectiva, jo tenia raó. Però ell també. Vull dir que si haguéssim arribat a la segona dècada del segle XXI amb una Europa diferent, molt diferent, segurament la independència de  Catalunya o dels Països Catalans no seria, hores d’ara, una prioritat per a un parell o tres de milions de persones.

Si el parlament europeu, escollit directament per la gent, tingués més poder de decisió que la Comissió Europea i la resta d’òrgans formats pels representants dels estats constituïts, si tota la potència de la Unió Europea s’hagués dirigit a reforçar allò que caracteritzava aquest continent (o part d’ell) les dècades immediatament posteriors a la guerra: l’intent de construir societats veritablement democràtiques, és a dir, amb uns nivells de riquesa, justícia social i llibertat personal i col·lectiva cada cop més elevats, si a les institucions de la Unió totes les llengües del continent (també el català) hi fossin igualment representades, si tots els avenços socials, tecnològics, econòmics i polítics que ha o hagués assolit Europa s’haguessin posat al servei, també, d’aquelles àrees del món que més ho necessiten (i més els ho devem) i si haguéssim construït una Europa refugi, enlloc d’una Europa Fortalesa, aleshores, i només aleshores, potser a mi tampoc m’urgiria la independència.

Enlloc d’això, però, en lloc d’una veritable unió de pobles i persones tenim un club d’estats insolidaris, amb molta integració comercial i econòmica i molt poca de social  (fiscal i pressupostària) i amb un buit de representativitat democràtica que aprofiten els grups de pressió per imposar els seus criteris. En aquestes condicions, quan només els estats hi són comptats,  és evident que a la taula europea, dins o fora de la unió, el país que no disposa d’estat propi té molt més complicat influir i defensar els propis interessos. En tot cas, i al contrari d’altres euroescepticismes, el català no ho és per massa sinó per massa poc, no per excés d’Europa sinó per manca de projecte europeu engrescador. No som, l’independentisme, una reacció a la globalització sinó un símptoma més de que aquesta no s’està fent bé.

I, precisament perquè no és egoisme sinó desencís, el què ens empeny a construir una república, i perquè ens oposem a un estat que no reconeix la pròpia plurinacionalitat i on el poder polític i l’econòmic estan en oberta connivència, un estat que és la síntesi dels mals que amenacen al projecte europeu, precisament per això, la república catalana és (o hauria de ser) una esperança per Europa enlloc d’una amenaça. El debat, en tot cas, és el de com podem refer el projecte europeu, si fent foc nou o bé aprofitant el què té d’aprofitable l’actual Unió Europea després de 30 anys d’hegemonia neoliberal. No ho sé. El què si que sé és que  l’independentisme d’esquerres no va deixar de reivindicar els Països Catalans quan al País Valencià, a les Illes, a la Catalunya Nord i al Principat de Catalunya tots els governs eren en mans de la dreta.

Aturar-ho tot
03.04.2020 | 11.16
El conflicte universitari
30.03.2009 | 12.08
País-Barça
26.12.2009 | 6.23

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.