Adam Majó
Xuts a pals
Massa sexe, i massa puritanisme.
L’ex-diputada conservadora que
simula un vídeo porno per aconseguir unes engrunes d’atenció mediàtica, si més
no a la xarxa; els pesats que fa quatre anys van treure profit d’un semi-nu i
que ara repeteixen la fórmula o la segona marca del partit del President, les
seves joventuts, promovent un vídeo on es fa l’avorrida comparació que ja havia
fet la Trinca entre votar i orgasmar; tots han fet el mateix, recórrer al vell
tabú per cridar l’atenció. Tot un segle de secularització de l’aparellament no
han sigut suficients per posar aquesta senzilla activitat, el sexe, al lloc on
li correspon, el de la normalitat, alliberada d’una vegada de pors, vergonyes i prejudicis.
Per això resulta tant decebedor
que encara escandalitzin comentaris de caire sexual com el que va fer un alcalde
de no se quina ciutat espanyola referint-se a una ministre del seu país, tant
poc ocurrent com inofensiu, o les paraules més o menys calculades d’en Salvador
Sostres en una tele madrilenya on relacionava de forma explícita i detallada
bellesa i joventut, res de nou ni de l’altre món.
En principi només eren els
sectors polítics més dretans els que utilitzaven la vida sexual de personatges
públics per desprestigiar-los i anorrear-los (recordem en Clinton, la Lewinski
i el cigar), però ara ja és també la premsa auto-considerada progressista la que
no dubte en exagerar la importància de determinats casos més o menys vinculats
al sexe per atacar persones i institucions. Com pot ser, sinó, que d’en Sílvio
Berlusconi s’en parli més per les seves relacions amb noies diverses que per
l’obscena exhibició de riquesa i acumulació de poder que constantment
protagonitza? O que el Vaticà, una entitat estatutàriament masclista i
antidemocràtica i que mou en la opacitat quantitats enormes de diners i
influència política, se l’ataqui, sobretot, per determinats casos d’abusos
sexuals tant lamentables com quantitativament insignificants.
On el puritanisme de dretes i d’esquerres
(per dir-ne d’alguna manera), vinculats al conservadorisme d’arrel cristiana o
a una determinada manera d’entendre el feminisme, compateixen valors molt
semblants (l’anti-hedonisme i l’exaltació de la reproducció i la família), és
en el debat sobre la prostitució, en el qual, més enllà del rebuig a
l’explotació i la coacció, que hauria de fer-se extensible a qualsevol
activitat humana, hi ha l’intent
d’imposar una manera tancada i única d’entendre el sexe molt propera a
la vella idea del pecat.
Tant la utilització del sexe per
provocar, per cridar l’atenció, com per estigmatitzar i reprimir, són les dues
cares de la mateixa moneda, dues expressions d’aquest puritanisme inquisidor
que ens pensàvem que a principis del segle XXI ja estaria, si més no en aquestes
latituds, bastant més superat.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Home, Adam, en el cas de l’alcalde de Valladolid i del Sostres, no és el puritanisme el que els ha fet saltar a primera plana (que potser també).
És la denigració de les dones. En un cas, recorrent al tòpic de l’ascens professional aconseguit per “mèrits sexuals” i en l’altre… vaja, en l’altre és evident (“encara no fan olor d’àcid úric…”).