El bloc d'Ernest Benach
La força de la unitat. L'esperit de la renovació.
Amb llengua, és clar
El president màrtir de la Generalitat, Lluís Companys, deia que Catalunya només ens té als catalans. I Josep Pla, un dels estendards de les lletres catalanes, ens recordava sovint que els límits fronterers de Catalunya són allà on diem bon dia i algú ens respon bon dia. Aquests i altres passatges històrics, que cita el periodista Toni Soler en el seu darrer llibre ‘Amb llengua o sense: per què dimonis continuem parlant català?’, fet a base d’un recull d’articles que ha publicat a La Vanguàrdia, em recorden la laboriosa feina que s’ha fet amb el català aquestes darreres dècades, en un context variat i de constant construcció i transformació del país. Perquè la llengua sempre ha evolucionat de la mà dels esdeveniments que han anat canviant la fesomia de Catalunya.
I això ho comprovem cada dia. Dimarts, sense anar més lluny, vaig participar en un acte emotiu celebrat a Reus en el què commemoràvem, i de manera especial perquè me’n sento partícip, una doble efemèride: els vint anys del Consorci per a la Normalització Lingüística a la ciutat i els deu anys de vida de la regidoria de Política Lingüística de l’Ajuntament de Reus. Allí, amb els responsables del centre, amb els tècnics i els professors i amb els alumnes varem evocar el camí recorregut fins arribar al present, en el que molts vam treure la conclusió que cal un nou impuls, cal fer un nou pas.
D’altra banda, demà participaré en un acte de la Plataforma per la llengua que va en aquesta mateixa direcció: Presenta dues exposicions dirigides a fer-nos reflexionar sobre la importància que té l’acolliment lingüístic, la integració i l’arrelament en el si de la nostra societat, i més en uns moments de grans canvis produïts per l’onada migratòria que hem experimentat. Crec que a hores d’ara som una majoria els que pensem que cal fer de la necessitat virtut i entendre i aprofitar aquests canvis com una bona oportunitat per a tots plegats per continuar construint un país acollidor, obert, social, solidari, innovador, modern, treballador i capaç de tirar endavant qualsevol repte que ens plantegem.
I el repte més important que tenim en matèria de llengua és que arribi el dia en què no calgui normalitzar. I no pas perquè el català hagi desaparegut, com pregonen veus pessimistes, sinó perquè el català haurà adquirit un estatus de normalitat arreu. Una llengua normal en un país normal. Una llengua viva en un país lliure.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agrada aquesta foto amb el gos del Facebook i les festes i les presentacions de es que em parla en el seu bloc. És una imatge distreta, afable del país, però potser això no és el que m’esperava d’un Bloc del President del Parlament de Catalunya. La Catalunya riallera és estupenda, però una mica de fons ens aniria bé.
N’hi ha de fons al Parlament?, ens el pot explicar una mica. Podria el seu bloc ser un termòmetre del pols del país?.