Baixar el racó

No m’agraden els  contenidors d’escombraries soterrats, no només perquè són cars d’instal·lar  i de mantenir i complicats de gestionar, també perquè estic convençut que les escombraries que generem no s’ha d’amagar; tot al contrari, han de ser visibles per així prendre tots més consciència de les dimensions del problema. De la mateixa manera, també em sembla un error que l’abocador d’escombraries de Manresa rebi un nom tan escèptic i trampós com el de Parc Ambiental de Bufalvent. No, no és un parc per anar a passejar o per experimentar i aprendre amb la natura, és un maleït abocador on enterrem cada any tones i tones de productes que comprem i després llencem sense reciclar. Un espai, des del punt de vista ambiental i paisatgístic, inevitablement més lleig i insalubre que les feixes d’oliveres i ametllers que hi havia hagut durant segles en aquest mateix lloc i que ens vam haver de carregar per poder-hi enterrar residus d’origen industrial. Alerta, que no em sembla malament que, ja que en tenim un, d’abocador, el gestionem de la forma més moderna i curosa possible. Del què estic en contra és del nom, de l’eufemisme, de que s’intenti positivitzar el què és sens dubte un problema, una negativitat: la generació i acumula de deixalles.

Al Berguedà aviat farà l’any que a molts municipis baixem el racó havent fet prèviament el triatge a casa. Amb això hem aconseguit reduir dràsticament la quantitat d’escombraries no reciclables (el rebuig) i alhora ens hem fet tots molt més conscients de la quantitat i el tipus de brossa que generem. Així, qui més qui menys ha quedat parat en comprovar que el volum principal, amb diferència, d’escombraries generades són els envasos d’un sol ús, dels quals una gran majoria són fets d’alguna mena de plàstic.

No podem, però, caure en el cofoisme i creure amb el porta a porta ja hem complert i que, ara sí, l’impacte del nostre consum sobre el planeta està neutralitzat. L’administració responsable -en aquest cas ajuntaments i Consell Comarcal- ha de fer un pas més i facilitar-nos molta més informació. Ens ha d’explicar, per exemple, quanta energia es gasta per elaborar un nou envàs de vidre a partir del material reciclat, i quan ens estalviaríem si tornéssim al sistema d’ampolles retornables. O quanta aigua es necessita per reciclar paper i quins efectes sobre el medi ambient tenen els tractaments químics utilitzats. Volem saber on va a parar el nostre rebuig (a Bufalvent, crec) i quan ens costa, a cadascú de nosaltres, la seva gestió. Volem informació del destí dels objectes que posem a la bossa groga i de perquè s’opta per abocar en lloc de incinerar. Volem estar segurs que no es posen en un vaixell  i s’envien a qualsevol país de l’Àfrica o l’Àsia. Volem informació sobre quins són els materials més difícils de reciclar o més contaminants de destruir i qui s’oposa al sistema de dipòsit (pagues una quantitat per envàs que se t’abona quan el  retornes a la botiga) que ja fa anys que funciona a Alemanya i que en disminueix tant l’ús com l’impacte ambiental. Volem, en definitiva, saber què se’n fa de la nostra merda per, a partir d’aquí, actuar (consumir, votar i protestar) en conseqüència.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *