Adam Majó

Pedro Sánchez és un jugador hàbil. Va oposar-se a permetre la investidura de Mariano Rajoy sabent que això d’entrada li portaria problemes però que, a la llarga, en sortiria reforçat. Va pactar uns pressupostos agosarats amb Units Podem comptant que si s’aprovaven ja els rebaixaria en l’execució i que, si no, podria carregar-ne les culpes al seu principal enemic i problema, l’independentisme català. I va proposar a Miquel Iceta per presidir el Senat pensant que si ERC i JXC li ho permetien podia vendre-ho com un gest cap a Catalunya i que si ho impedien, com efectivament va ser, els podia acusar d’intransigents i contraris al diàleg.

La política és un joc, però no és només un joc i assolir i conservar el poder no és ni pot ser l´únic objectiu. La política hauria de servir, també i sobretot, per solucionar problemes i transformar, en positiu, la societat.  En aquest sentit, després de la triple derrota a les urnes de l’ultra-espanyolisme tricefàlic, Pedro Sánchez i el PSOE tenen la oportunitat  (i l’obligació) de contribuir a resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol.

I per fer-ho, els cal una certa perspectiva i entendre que aquest embolic no comença l’1 d’octubre de 2017 ni el 27 de juny de 2010 (amb la sentència de l’estatut) sinó que ve d’abans, de, com a mínim, quan el Parlament entén que la societat catalana no està satisfeta amb el tracte que rep i proposa una possible (però improbable) solució: un nou estatut. I perquè estaven i estan la majoria de catalans i catalanes insatisfets amb el Regne d’Espanya? Bàsicament, crec, per tres raons: diners, identitat (vinculada sobretot a la llengua) i competències (aclarir d’una vegada què depèn de cada administració i respectar-ho). A tot això s’hi pot donar resposta sense tocar ni una coma de la maleïda constitució. Aquest any mateix el govern espanyol  podria anunciar i iniciar la modernització de Rodalies Barcelona, el traspàs de l’aeroport del Prat, el corredor mediterrani pel Mediterrani, l’ús del català als Parlaments espanyol i europeu, el blindatge de l’escola en català, l’aixecament de tots els recursos contra la Generalitat,  un nou i millor finançament per les institucions catalanes (ajuntaments també) i alguna cosa més. Amb això potser feria creïble la idea d’un estat espanyol diferent i una part de l’independentisme es sentiria temptat a conformar-s’hi  (sobretot si, paral·lelament, es trobés una sortida pels presos i exiliats).

L’Adam ha abandonat els pocs principis que li quedaven i ja no és ni independentista, pensareu. No, això que exposo no és el què a mi m’agradaria, ni tant sols és el què crec que pot passar, perquè el PSOE i Pedro Sánchez  tenen una idea de la nació i l’estat incompatible amb un plantejament federalitzant i proper a la plurinacionalitat com aquest. El què pretenc, senzillament, és explicar que no és cert que el conflicte estigui encallat perquè els independentistes som uns tossuts (que ho som) sinó perquè a Madrid (concepte, no ciutat) no es plantegen cap altre final del conflicte que no sigui la rendició incondicional del republicanisme català.