Adam Majó

Veo casa, veo piedras, ?veo árboles, veo policía, ?en fin, veo el paisaje, ?pero por mucho que miro ?no veo crecer países ?por ninguna parte. ?Un país es un invento, ?un país es una estafa, ?un país es algo, para ?lo que nadie me ha pedido mi opinión. ?Un país no es nada, ?nada lo justifica, ?ni sus putos muertos, ?ni sus putas medallas. ?Yo no debo nada ?a dios ni al gobierno ?por haber nacido por él ?coño de mi madre. Ho deia La Polla Records i, com sempre, tenien raó. Els països, les nacions, i encara més els Estats, són un invent, una proposta basada en factors més o menys evidents (una llengua coneguda, una tradició compartida, una marc geogràfic…) o clarament subjectius però, des d’un punt de vista modern i democràtic, molt més rellevants (la consciència, i la voluntat, de formar part d’un mateix col.lectiu). 

En aquest sentit, no és tant important el passat (la història i l’herència cultural rebuda) com el futur (allò que volem construir plegats) i és per això que l’independentisme d’esquerres sempre ha entès el marc nacional, els Països Catalans, no tant com una nació delimitada in eternum per l’espasa conqueridora de Jaume I, i revelada 700 anys més tard per Joan Fuster, sinó com un espai on viuen homes i dones a qui oferim un projecte que pretenem substancialment millor al que els ofereixen el Regne d’Espanya i la República Francesa. És evident que si ens dirigim a aquest segment concret de la població mundial és perquè hi ha uns trets culturals i una realitat socio-econòmica que entenem ens serviran per cohesionar-nos com a grup humà, però som conscients, també, que aquests factors no són ni absoluts ni immutables i que en darrera instància és la gent, els homes i dones de cada comarca i de cada territori històric, qui decidirà fer-se seva o no la proposta, la nova república. I decidiran fer-ho tots alhora, o uns primer i uns altres més endavant, o uns sí i uns altres no. Sabem perfectament que si en uns llocs hi ha una determinada consciència nacional i en altres una de prou diferent no és per casualitat, que hi ha hagut pressions, opressions i repressions que han fet inclinar la balança de les lleialtats cap a un determinat costat. Per això hem de treballar per compensar i corregir aquest estat de coses (amb iniciatives com Som Països Catalans, per exemple), però respectant, al final, la voluntat de casascú. No hi ha fronteres sagrades ni irrenunciables, només hi ha la oportunitat d’oferir, que no imposar, a 11 milions de persones un futur millor, un intent de construir una societat més justa per contribuir, així, a fer d’aquest un món millor. Conscients sempre del què ja sabíem, que les nacions i els pobles ni són eterns ni són immutables ni estan predestinats a res de res, que som la gent qui, quan podem, ens agrupem amb qui vol agrupar-se amb nosaltres i fem un salt endavant. I que, tornant a La Polla, si no ens en demanen la opinió, un país, qualsevol país, és una estafa.