El triomf de l’East End berguedà

Si sou vuitanters potser recordareu aquella cançó dels Pet Shop Boys que parlava de les West End girls i els East End boys, les noies pijes que s’embolicaven amb nois dels barris baixos de l’altra punta de la ciutat. I també recordareu aquella excel·lent série de la BBC emesa per TV3 amb el nom de Gent del barri que intentava reflectir el Londres popular del segle passat, aquell que alguns ara enyoren, amb pubs amb horaris de post-guerra, ous, bacon i mongetes per esmorzar i senyores amb rulos i barnús comprant pomes a la parada del carrer. En anglès, la sèrie es deia eastenders (gent de l’East End) i amb això n’hi havia prou per saber que els protagonistes no eren de l’alta societat, sinó tot al contrari. I es que tradicionalment la capital britànica sempre ha tingut dos cares: a llevant els barris populars i a ponent la gent de diners.
I en això -i potser en res més- Berga és com Londres. Quan a finals del segle XIX la capital del Berguedà va sortir dels portals emmurallats, ho va fer en dues direccions. A l’est hi van anar les fàbriques, el passeig de la industria (el Vall) i el mític i estigmatitzat Santa Eulàlia, l’arquetípic barri de classe treballadora. Cap a l’oest, la burgesia es va instal·lar a la vella carretera de Cardona (el carrer del Roser) on encara ara hi queden algunes cases amb influències modernistes i deplorable estat de conservació. Després de la guerra, algú es va adonar que aquest carrer/carretera era massa estret per complir amb la funció d’avinguda moderna i emblemàtica i s’optà per construir, allà mateix, el Passeig de la Pau, amb edificis com els de l’Eixample barcelonina, voreres més o menys amples i les principals sucursals bancàries. A més, en aquesta àrea de la ciutat també hi va néixer el passeig de les Estaselles i al seu entorn, un barri de xalets a l’americana on poder lluir estil de vida triomfador. No cal dir que els dos passejos, el Vall i el de la Pau, competien i competeixen entre ells, i amb el Carrer Major!, per atreure comerços, veïns i passejants. I no cal dir, també, que durant molts anys la batalla l’ha guanyat el West End, el barri dels senyors, en detriment d’un Passeig de la Indústria que semblava resignat a fer de firal i a viure el seu moment de glòria el divendres de Patum entre sirenes de caballitos i aromes de xurreria.
Però la història de les ciutats no està escrita i finalment la connexió amb la C-16 al final del Vall, l’aparició de nous serveis públics (el CAP, els bombers, l’Alberg o l’institut) i el factor topogràfic en una ciutat on el terreny pla escasseja, han anat convertint l’East End Berguedà en el lloc on passen les coses, en l’indret on anar a passejar, comprar o sopar i, finalment també, en un bon barri on viure.
En aquest canvi de tendència, el costerut Passeig de la Pau no em fa patir, mantindrà un pes específic a la ciutat. Sí que em preocupa, en canvi, l’entremig, el Barri Vell, que pot perdre bous i esquelles el dia que Berga solucioni la seva gran assignatura pendent en matèria urbanística: recosir de forma civilitzada els dos pols de la ciutat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *