Adam Majó

Hi ha més de cinquanta milions de persones al món que es consideren irlandesos. D’aquests, només quatre milions i mig tenen passaport de la República d’Irlanda, els altres són descendents dels que van abandonar la illa fa dues, tres o quatre generacions. Practiquen la seva identitat nacional visitant algun dels centres o pubs irlandesos repartits per tot el món on poder professar oberta devoció per les porters i els whiskeys originals, mantenint una difusa fidelitat al catolicisme, fent alguna aportació a la causa republicana,  declarant-se seguidors del Cèltic o del Liverpool (!) o desitjant que Irlanda guanyi a Anglaterra al torneig de les 6 nacions.

Lògicament, conec a molts manresans que quan eren joves van deixar la ciutat per anar a viure a Barcelona o a qualsevol altre lloc del país o del món. Tots tornen per nadal a veure la família i alguns fins i tot per Festa major, però el seu lligam identitari amb la ciutat que els va veure néixer sol ser dèbil i circumstancial. No solen tenir fotografies de la seu i el pont vell al menjador de casa, no anomenen Montserrat o Maurici als seus fills i filles, ni tampoc els fan escoltar els Goigs de la Llum o la música del Correfoc quan són ben petits perquè se l’aprenguin. El seu origen manresà no sol tenir conseqüències trascendents ni decisives.

Per això m’ha sorprès la militància berguedanista de tants berguedans emigrats o exiliats.  Segueixen dient que són de Berga fins i tot quan fa deu o vint anys que han deixat la ciutat, decoren casa seva amb retrats de la Patum, el Pedraforca i la verge de Queralt, adoctrinen en la fe en el Corpus a la mainada, hi entenen de bolets i tornen al pre-Pirineu cada vegada que tenen dos dies seguits de festa. De fet, gràcies als baixos preu de l’habitagte a la ciutat i a la comarca, no són pocs els que aconsegueixen mantenir un pis aquí en format segona residència (al cor, la primera). Els paral·lelismes entre l’ànima berguedana i l’irlandesa són encara més evidents si tenim en compte que en els dos casos la majoria d’emigrants ho són per necessitat, perquè l’illa o la ciutat on van créixer no els ha permès guanyar-se la vida o, en tot cas, no fent allò que voldrien. Malgrat això, malgrat que és la mateixa pàtria qui els expulsa terra o mar enllà, ells li mantenen un amor i fidelitat intensos i incondicionals. Admirable.

I parlant del 6 nacions, sapigueu que comença el 6 de febrer i que, si us agrada el rugbi, hi ha un bar a la plaça de Sant Joan on posen els partits.