Carta a Paco Muñoz: com suau adéu

Paco,jo
ja sabia que no ens deixaves. Fa uns anys ja em comentares que volies
plegar, que si el sucre, la circulació, el vertigen, els anys… I
aleshores vaig pensar en el Moustaki, major que tu, i no m’ho vaig
creure. I els fets em donen la raó, ací estem una vegada més parlant de
tu i de la teua música, i escoltant-te, i que siga per molts anys,
perquè, la veritat siga dita, és un plaer el poder gaudir de la teua
presència.

 

Triares
l’any passat per anar acomiadant-te dels teus (dels nostres) i elegires
Bocairent, a l’estiu, i Castelló, a l’hivern. Fruit d’aquells concerts
has engegat aquest darrer treball COM SUAU ADÉU que ens dóna l’essència
del que visquérem aquelles nits. Un treball que, com el bon vi,
resumeix tot un procés d’elaboració, tota una trajectòria artística que
has dut endavant malgrat conselleries, diputacions, televisions i
personatges que demà ningú recordarà, mentre la teua obra i el que ens
has trasmés restarà en la memòria col·lectiva com a poble: el món dels
xiquets i la festa, la terra que estimem i ens ha vist créixer,
muntanyes, rius, barrancs, camins i fonts d’un país que mai no hem fet,
però on encara cantem les esperances i plorem la poca fe. Les ones
d’una mar que Serrat ens va ensenyar a estimar, els sons grecs de
Melina Mercuri, Theodorakis i el nostre Lluís convidant-nos a la dansa
i somniar en el viatge a la nostra Ítaca que portem al cor de la
utopia. Ones, peixos, sirenes coralls i dimoniets que tu vigiles des
del vell Montgó, i…la nostra gent.

 


 

Paco
Muñoz, de terra endins -com l’olivera de ta casa i el poble on vius-, i
de mar enllà com els misteris i tresors de la mediterrània que
il·luminen la lluminosa Dènia,…Tot això ho trobem al llarg de les
vint cançons del treball que presentem aquesta nit, cançons plenes de
maduresa que expressen tota una vida d’estima a una país, una llengua i
una gent: a nosaltres els valencians i el desig etern de llibertat i de
no renunciar mai a un món millor. Sí, Paco, la llibertat la picaren…
i continuen picant-la polítics grotescos, fills d’un franquisme somort
que encara ens marca, amb les seus bufonades, però nosaltres al vent,
la cara al vent…mentre ens quede un fil de veu per dir Què vos passa
valencians?, i no perdre la identitat. I tu ho dius mirant la mar blava
des del vell Montgó mentre festegen peixos i crancs, i agafes la nau i
te’n vas mar endins cap a l’Orient, d’on ve la llum que dibuixa les
nostres muntanyes i ens desitja una festa gran. Bells mariners, els
germans Murillo, Latino, Dani, Javi i Àlex, i belles sirenes, Ada i
Miri, t’acompanyen. Tu, com Ulisses, t’adreces cap a Ítaca, on saps ben
bé que l’objectiu és el goig del camí, ple d’aventures i ple de
coneixences, on t’esperen la teua Penèlope, la companya Pepa, els
nostres poetes: Estellés, Martí i Pol,.. que ens han guardat aquests
bells mots, i els teus amics que t’acompanyàrem al bell marc de
l’Ideal, i t’acompanyem ara i ací.


Paco, escoltant el disc, em ve una paraula per a definir-lo, serenor, i
en vénen a la memòria una cançó de Lluís, t’estimo`, ‘… que passaran
els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser,…’ i també un dels
últims poemes de Miquel, ‘quietud perduda’: ‘ S’encalma el vent, també
la mar s’encalma,/ Ara les barques van tornant a port/ i els pins
s’adormen vora les cales./ Un mantell de silencis posa accents
d’intimitat damunt de cada cosa./ La quietud, la quietud perduda/ com
un retrobament inesperat./ Molt lluny se sent alguna veu que canta.’

Paco
Muñoz, un home fidel al seu país, que amb les seues cançons ens recorda
qui som i volem ser… Bon viatge per als guerrers que al seu poble són
fidels. Moltes gràcies per tot!

Rafael Estrada i Puertos 



 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *