acicastello
Castelló de la Ribera
ja sabia que no ens deixaves. Fa uns anys ja em comentares que volies
plegar, que si el sucre, la circulació, el vertigen, els anys… I
aleshores vaig pensar en el Moustaki, major que tu, i no m’ho vaig
creure. I els fets em donen la raó, ací estem una vegada més parlant de
tu i de la teua música, i escoltant-te, i que siga per molts anys,
perquè, la veritat siga dita, és un plaer el poder gaudir de la teua
presència.
l’any passat per anar acomiadant-te dels teus (dels nostres) i elegires
Bocairent, a l’estiu, i Castelló, a l’hivern. Fruit d’aquells concerts
has engegat aquest darrer treball COM SUAU ADÉU que ens dóna l’essència
del que visquérem aquelles nits. Un treball que, com el bon vi,
resumeix tot un procés d’elaboració, tota una trajectòria artística que
has dut endavant malgrat conselleries, diputacions, televisions i
personatges que demà ningú recordarà, mentre la teua obra i el que ens
has trasmés restarà en la memòria col·lectiva com a poble: el món dels
xiquets i la festa, la terra que estimem i ens ha vist créixer,
muntanyes, rius, barrancs, camins i fonts d’un país que mai no hem fet,
però on encara cantem les esperances i plorem la poca fe. Les ones
d’una mar que Serrat ens va ensenyar a estimar, els sons grecs de
Melina Mercuri, Theodorakis i el nostre Lluís convidant-nos a la dansa
i somniar en el viatge a la nostra Ítaca que portem al cor de la
utopia. Ones, peixos, sirenes coralls i dimoniets que tu vigiles des
del vell Montgó, i…la nostra gent.
Paco
Muñoz, de terra endins -com l’olivera de ta casa i el poble on vius-, i
de mar enllà com els misteris i tresors de la mediterrània que
il·luminen la lluminosa Dènia,…Tot això ho trobem al llarg de les
vint cançons del treball que presentem aquesta nit, cançons plenes de
maduresa que expressen tota una vida d’estima a una país, una llengua i
una gent: a nosaltres els valencians i el desig etern de llibertat i de
no renunciar mai a un món millor. Sí, Paco, la llibertat la picaren…
i continuen picant-la polítics grotescos, fills d’un franquisme somort
que encara ens marca, amb les seus bufonades, però nosaltres al vent,
la cara al vent…mentre ens quede un fil de veu per dir Què vos passa
valencians?, i no perdre la identitat. I tu ho dius mirant la mar blava
des del vell Montgó mentre festegen peixos i crancs, i agafes la nau i
te’n vas mar endins cap a l’Orient, d’on ve la llum que dibuixa les
nostres muntanyes i ens desitja una festa gran. Bells mariners, els
germans Murillo, Latino, Dani, Javi i Àlex, i belles sirenes, Ada i
Miri, t’acompanyen. Tu, com Ulisses, t’adreces cap a Ítaca, on saps ben
bé que l’objectiu és el goig del camí, ple d’aventures i ple de
coneixences, on t’esperen la teua Penèlope, la companya Pepa, els
nostres poetes: Estellés, Martí i Pol,.. que ens han guardat aquests
bells mots, i els teus amics que t’acompanyàrem al bell marc de
l’Ideal, i t’acompanyem ara i ací.
Paco, escoltant el disc, em ve una paraula per a definir-lo, serenor, i
en vénen a la memòria una cançó de Lluís, t’estimo`, ‘… que passaran
els anys i vindrà l’adéu, com així ha de ser,…’ i també un dels
últims poemes de Miquel, ‘quietud perduda’: ‘ S’encalma el vent, també
la mar s’encalma,/ Ara les barques van tornant a port/ i els pins
s’adormen vora les cales./ Un mantell de silencis posa accents
d’intimitat damunt de cada cosa./ La quietud, la quietud perduda/ com
un retrobament inesperat./ Molt lluny se sent alguna veu que canta.’
Paco
Muñoz, un home fidel al seu país, que amb les seues cançons ens recorda
qui som i volem ser… Bon viatge per als guerrers que al seu poble són
fidels. Moltes gràcies per tot!
Rafael Estrada i Puertos
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Disculpeu l’atreviment
per la falta de rigor,
són lletres sense cap pretensió
posades a la vostra consideració.
A l’amic Paco Muñoz,
membre de la Nova Cançó,
artista i home de seny,
amb una trajectòria coherent.
Vas començar duent sotana
per allò de servir la gent,
però va acabar fent-te nosa
i la vas penjar sense més.
No està feta l’Església, deies,
per enganyar la gent.
Mai no vas qüestionar Déu,
però sí l’aparell d’aquells
que no creuen en Déu
i fan del servici ofici.
Provocaren una diàspora,
i alguns buscaren recer
com a rectors de treball
a les fàbriques i als camps.
Marco, Signes, Gramatge,
David, Vicedo i Pellicer,
i tants d’altres com hi han
que no pogueren aguantar.
Paco, tenia clar
allò que volia fer:
cantar a la seva terra
i retrobar-se amb la seva gent.
Vas cantar les excel·lències
del nostre benvolgut País,
fugint sempre del tòpic
d’aquell levante feliz.
Sempre has qüestionat
la manca de llibertat,
has afirmat les nostres arrels
i has ratificat la identitat.
Has enlairat els malaurats
poetes valencians:
Toni Mestre, Joan Fuster,
Ovidi Monllor i Andrés Estellés,
Has cantat a la terra i a la mar,
a les serralades de Montcabrer,
el Mondúver, la Bèrnia,
Penyagolosa i el Benicadell.
Has fet pensar el nostre poble
preguntat una i mil voltes
què vos passa, valencians?
I tu mateix has contestat:
“Alça’t, poble de València,
i comença a caminar
perquè un poble nascut lliure
no pot viure empresonat.”
Paco no va nàixer per la cançó
perquè ell mateix es cançó,
cançó de pau,
cançó d’esperança,
cançó de llibertat,
cançó de justícia i germandat.
Ara, dius que te’n deixes,
que vols anar-te’n i no tornar,
sàpies que deixes un buit
molt difícil de reposar.
Però ens deixes conhortats
perquè ens queda la teva música,
les teves cançons,
la teva bonhomia i amistat.
Et done les gràcies, Paco,
per la teva aportació i generositat,
estigues segur que ací et queda
l’estima d’uns amics, d’un poble,
Cocentaina, que mai l’oblidarà.