CRÒNICA D’UN DIA NEGRE PER A RTVV

En aquest post faig una crònica en primera persona del dia en què es va aprovar l’inici de l’ERO a RTVV, de les actituds mesquines dels consellers del PP i, en especial del seu president, Miquel Domínguez. Faig insistència en les tensions del matí quan nou membres del Comitè d’empresa reclamaven ser escoltats abans de l’aprovació de l’expedient, les tensions amb la policia i la pressió dels treballadors/es des del carrer on passaren cinc hores protestant i tallant la Gran Via Marqués del Túria.

Crònica d’un dia negre per a RTVV

Dimecres, 18 de juliol, a les 17.30 hores, fou el dia i l’hora que van triar des del PP per convocar el Consell d’Administració de RTVV en què pretenien aprovar l’inici de l’ERO que deixarà en el carrer 1.295 treballadors/es. Amb 48 hores d’antelació, ni una més, em van facilitar la documentació en què es fonamentava la seua proposta. Per primera vegada, em facilitaven els documents en un CD de 102 MB i que, si fos imprès, ocuparia més d’un miler de pàgines. Per primera volta, em lliuraven l’informe Price Waterhouse Coopers que tantes vegades havia exigit.

La primera reacció fou tractar de retardar el CA. Vaig enviar un e-mail demanant-ho tal com feren altres consellers de l’oposició. El president, Miquel Domínguez, qui també és el cap de seguretat de l’Ajuntament de València i responsable de la policia municipal, no és va destorbar ni un segon i no va contestar la petició. La vespra del CA vaig reclamar que em trucara i em confirmara que no acceptava la petició. Per mitjà del personal administratiu del CA, vaig tenir resposta que no canviava la data, que hi havia prou temps per estudiar la documentació segons ell i encara estic esperant un e-mail o una telefonada. Qüestió de mala educació, deu ser.

El dia 18, a les 12 del migdia, ens vam trobar tres consellers amb nou representants del comitè d’empresa de RTVV a una cafeteria prop de la seu del Consell a la Gran Via Marqués del Túria de València. Els treballadors, amb tot el dret del món, reclamaven ser escoltats per tots els consellers abans de la reunió en què es consumaria l’ERO. Ens demanaren que els ajudàrem a accedir a les instal·lacions, atès que els dies de Consell posen seguretat i impedeixen l’entrada a tothom que no siga conseller. Una prohibició inventada per Miquel Domínguez per tal d’evitar les protestes dels treballadors/es. És una autèntica vergonya contra els drets laborals que els legítims representants del personal de l’empresa no puguen accedir a espais de la mateixa empresa.

Els voltants del Consell ja estaven presos per una discreta vigilància policial. Els tres consellers ens adreçàrem directament cap a la porta, mentre els nou sindicalistes, repartits en tres grups, s’acostaven per diferents cantons a l’edifici. Així ho havíem acordat per no anar tots en grup i no cridar l’atenció de la policia. Ens reunírem dins l’edifici i pujàrem al primer pis. Els tres consellers trucàrem a la porta i ens posàrem davant l’espiera, mentre els sindicalistes romanien fora del camp de visió de l’agent de seguretat que comprovava qui volia entrar. Quan va obrir, vaig ocupar el llindar de la porta perquè no pogués tancar-la i, llavors, els companys del comitè d’empresa es van fer visibles. El vaig saludar amb cordialitat –només compleix ordres- i li vaig explicar que els representants dels treballadors tenen dret a accedir a totes les instal·lacions de l’empresa i que venien a reunir-se amb nosaltres i a informar els companys que treballen allà. L’home estava angoixat i reiterava les ordres rebudes que no passara ningú que no fos conseller. El conseller a proposta del PSOE, José Luís Andrés Chavarrías, em feia costat i el marejava recordant-li els drets dels treballadors. Em feia goig veure aquell conseller, rovellat pels anys de l’aparell de partit, recuperant el bo i millor dels temps en què fou un sindicalista valent i desafiant. Aquests tràngols terribles, a alguna gent, els trau anys i pols de damunt. El conseller a proposta d’EUPV, Guillermo Sampedro, esperava amb els sindicalistes mentre Chavarrías i jo marejàvem l’agent de seguretat i ens fèiem responsables d’aquella entrada. Com que l’home no cedia, vaig fer un pas endavant posant-me a un pam d’ell i deixant pas per darrere perquè passaren els companys. Tots dins ja, tranquil·litzàrem l’home i directament ens instal·làrem a la sala de plens.

La reclamació dels membres del comitè d’empresa de RTVV era ben clara i senzilla: poder explicar a tots els consellers la seua posició abans de la reunió plenària del CA en què es pretenia aprovar l’inici de l’ERO. Una persona amb un tarannà democràtic ho hagués resolt fàcilment. Hagués cridat la resta de consellers per a reunir-se amb una representació dels treballadors abans de les 17.30 hores i tot resolt. Però no és aquest l’estil de Miquel Domínguez, destacat personatge de l’òrbita de Rita Barberà i Juan Cotino, el sector més reaccionari del Partit Popular. Immediatament, ens trobàrem assetjats per la policia. Ja no van permetre que pogueren accedir els treballadors de màrqueting que són al segon pis per a una reunió informativa amb el comitè d’empresa.  Per sort d’aquest temps, les TIC fan la seua feina i tothom a fora ja sabia el que estava passant. Vicent Mifsud, excel·lent periodista de Ràdio 9 que ja va patir l’ERO de Ràdio 4 de RNE, president del comitè d’empresa de RTVV, atenia per telèfon els mitjans amb la contundència dels arguments contra els directius culpables que han destrossat RTVV, i això malgrat el cansament d’una lluita llarga des que es va començar a parlar de l’ERO ja fa un any.

Llavors fou el torn de l’estira i arronsa amb el representant de la policia. Ell insistia que havien de desallotjar la sala, ells insistien que no marxarien sense explicar a tots els consellers el que significava l’ERO i per què n’estaven en contra. I aleshores va arribar Miquel Domínguez com el bou que surt a la plaça. A penes em va veure, des del fons del corredor, de banda a banda, va cridar com qui està acostumat a manar i a ser temut: MOLT MAL, XAMBÓ, MOLT MAL. Potser pensava que m’atemoriria, però ja fa anys que vaig perdre la por als capellans, als militars, als policies i als seus sicaris. De manera que, si es tractava d’una prova de veu, jo en tinc prou més que ell. De banda a banda del corredor, vaig cridar: MOLT MAL, TU.  Vicent Mifsud, en paper conciliador procurava calmar la situació mentre jo recriminava al president que enviara la policia en comptes d’atendre els treballadors de la casa. Ell amenaçava en dur-me als tribunals i jo el desafiava a què ho fes. Jo insistia en què acceptara la reunió i ell, sense escoltar-me,  se’n va anar al seu despatx. A Vicent Mifsud, ni el va mirar.

I tornava la policia a dir que si no desallotjaven la sala de plens els haurien de detenir. I ells tornaven a explicar la demanda tan senzilla que reclamaven. I els policies amunt i avall, del despatx de Miquel Domínguez a la sala de plens, ves i torna, i el president que no cedia i insistia als policies que s’emportaren presos els representants dels treballadors. Dues hores anant i tornant en les quals la policia va demostrar molt més trellat que el president del CA que volia sang. Recorde que només reclamaven poder adreçar-se a tots els consellers i explicar-los la seua opinió sobre l’ERO que pretén deixar al carrer 1.295 persones.

Al remat, Miquel Domínguez, gràcies a l’habilitat negociadora que va demostrar el comissari, va cedir a canvi que només serien dos els representants dels treballadors que parlarien amb els consellers, que abandonarien la sala de plens, que els altres set se n’anirien al carrer i que la reunió seria a les 16 hores.

Acceptat el tracte, portàrem Vicent Mifsud i Jaume Muñoz a un despatx. Guillermo Sampedro i jo ens quedàrem amb ells per si de cas se’ls acudia tirar-los al carrer. Entrepans improvisats i temps d’espera.

Quan va arribar el moment de la reunió, es van retardar més de mitja hora amb l’excusa que no havien arribat tots els consellers i conselleres del PP. Ens reunírem atapeïts a un despatx on no hi cabíem tots asseguts. Mancaven dues conselleres del PP i el director general. Vicent Mifsud insistia que eixe no havia sigut l’acord. Miquel Domínguez argumentava que, si no volien venir, ell no podia obligar-les. Finalment, s’incorporaren a la reunió. El director general, un covard enorme, no va assistir-hi. El director general, José López Jaraba, és un madrileny que va aterrar a València com a delegat del diari ABC. Després, de la mà de Camps va entrar a RTVV i fou nomenat director general quan l’anterior, Pedro García, va dimitir per l’escàndol del cas Gürtel en la visita del papa. Aquest home no entén el valencià i defuig les reunions com ànima en pena.

Els consellers del PP es van limitar a ‘suportar’ el discurs dels dos sindicalistes, dos parlaments brillants i ben argumentats. Llàstima que aquell auditori ja tenia la decisió presa i no pensava canviar-la. El silenci d’aquells corders era patètic i repugnant. Acabades les intervencions, Miquel Domínguez va dir que ja havien complit i que no hi havia res més a parlar, que la resta es tractaria en la reunió del Consell. Del carrer ja arribaven els crits i xiulets dels centenars de treballadors/es, concentrats a les portes, que havien tallat la Gran Via.

La reunió del CA em va omplir de vergonya. Primer escoltàrem durant més d’una hora dos representants del despatx d’advocats Garrigues,encarregats de preparar legalment l’ERO. Els consellers del PP feien preguntes de l’estil ‘No és veritat que…’ i els de Garrigues assentien. Va quedar clar que s’havien limitat a ajustar legalment el que deia l’informe Price Waterhouse Coopers. Quan va arribar el punt de l’ERO, el president va intentar que fos jo el primer que parlara amb l’argument que parle molt i que volien acabar prompte, sobre les 20.30 hores. Vergonya infinita davant una colla de gent que només es preocupava de resoldre ràpid el tema i anar-se’n a casa. Com si 1.295 persones que es quedaran sense feina no foren mereixedores de la seua preocupació i atenció. Em vaig negar a parlar el primer. La seua mecànica sempre és la mateixa. Ens escolten i després ens contesten sobre el que hem dit. No es molesten en tenir arguments propis, només es limiten a dir que no tinc raó, que no són formes, que no insulte al director general –li dic mentider sempre i amb raó- i després voten el que els han manat. De fet, ja estava tot decidit i havien donat per fet que els consellers del PP seguirien el guió, perquè l’empresa ja havia convocat la primera reunió de la ronda de converses sobre l’ERO per al dia següent a les 11 hores. I això hores abans del CA. Tanmateix, la reunió es va allargar fins les 10 de la nit i hagueren d’escoltar novament allò que tant els desagrada: que són uns irresponsables, que poden incórrer en delicte, que no s’han molestat ni en llegir la documentació, que la documentació és una estafa que ens ha costat prop de 400 mil euros, etcètera, etcètera. Finalment, bovinament que diria l’amic Andreu Parreño, votaren a favor de l’ERO.

Al carrer seguien cridant els treballadors/es que ja portaven més de cinc hores de protesta en uns dels dies més bascosos d’aquest estiu a València. Els consellers del PP i el director general abandonaren l’edifici creuant pel baix d’un restaurant annex que dóna al carrer Isabel la Catòlica i sortint per la porta de la cuina que usen per traure el fem. La imatge és ben aclaridora de la porqueria que han perpetrat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *