Cartografia en la memòria de l’hostal del Tardà
La cartografia, els plànols, els mapes, sempre m’han atret d’una manera especial; m’han apassionat, vaja.
La representació, d’un espai, de les tres dimensions -de les quatre!- , en el pla bidimensional, en mapes i atles -una manera simbòlica de projectar records o il·lusions- ve a ser una manera d’apropiar-se’l, d’interioritzar-lo, de reviure’l, segons el cas.
De fet, un dels records més preuats que conserve de les etapes i dels destins dels meus viatges sempre ha estat, i és, la cartografia que n’he pogut aconseguir.
En paper, això sí. Potser no és, actualment, l’opció políticament més correcta; però, tinc els meus molt seriosos dubtes que l’electrònica siga una opció més respectuosa amb el medi ambient. És, potser més còmoda, això sí! Però poca cosa més! El paper aporta unes connotacions i un valor afegit, que en parlar de records i d’història –també personal- no hi ha color! La cartografia electrònica és per a d’altres usos. A més a més, no va formar part de la meua experiència de vida a l’hostal.
La cartografia m’ha acompanyat, fins i tot, en una etapa de la meua vida, la mili obligatòria, quan vaig fer de soldat a la Comisión geogràfica núm. 3 de València, al Passeig de l’Albereda. Quan encara es pintaven els originals dels mapes, a mà, amb llapis de colors i s’enviaven per correu postal a la impremta.
Abans d’això, però; el fet que ma mare fóra professora de Geografia i Història –i que els atles foren un llibre habitual per casa- també hi faria alguna cosa en el meu gust pels mapes i els plànols, dic jo!
Però, no perdem el nord d’aquest apunts memorialistes. L’hostal del Tardà –abans posada de (Blai) Giner-, durant més d’un segle, ha estat una de les fites en el terme d’Oliva. Una referència per a veïns i forasters; situat a la cruïlla entre el camí del Pla i la carretera N-332, era una etapa d’aixopluc, o de descans, per a molts viatgers i per a les seues cavalleries. Un edifici, un cognom i un malnom que han arribat a formar part de la toponímia local. El tram de camí que unia el camí vell de Dénia, amb la carretera N-332 –el camí senda del Tardà. Ara convertit, dissortadament, en un cul de sac.
L’hostal era doncs, un protagonista, un element present als mapes i una fita en el mapa mental de veïns i forasters. Així com també va ser un punt de referència dels informatius, durant molts anys, quan les baixades de la rambla de la Gallinera buscaven el camí a la mar travessant la carretera. En la tardor.
L’hostal de la meua infantesa va ser, també, d’alguna manera, un atles on jo projectava la meua imaginació lúdica. Aquell casal que, ara podria haver servit d’escenari real de films històrics, amb una multiplicitat d’espais diversos -o ser un espai per la memòria etnològica del nostre poble- només em serveix a mi, i als que l’hem viscut, com a escenari de records, alguns dels quals rememore i fixe ací, amb la paraula i amb la imatge. El cas és que el sòl, els diferents sòls de la casa em van servir d’escenari bidimensional, de mapa, de ciutats i camps (en el bon sentit de la paraula).
Un mapa sobre el qual jo projectava la meua imaginació solitària va ser l’entaulellat de la sala on hi havia la vora del foc. Uns taulells que dibuixaven, amb les seues vores blanques, una graella de carrers de barri d’eixample, amb illes quadriculades. Tal qual Emma Bovary, sobre el mapa de París, jo resseguia carrers anònims d’una ciutat imaginària, això sí. Al pati interior de la casa, entaulellat amb fang cuit, clavillat per l’ús, jo imaginava camins de defora, del terme. Hi havia, també, un tercer espai de jocs sobre aquest atles d’un món imaginari, el sòl –encara llavors de terra- de l’espai balder per als carros i enginys com la trilladora, el tractor amb rodes de ferro per a treballar a la marjal, als arrossars… allò eren els territoris muntanyosos, erms, desèrtics on jo recreava escenes de pel·lícules i del meu imaginari infantil.
Però, tornant als mapes i plànols de paper, he de confessar que em sorpén una llacuna: no tinc coneixement de cap plànol de l’edifici. Curiosament, mai fins ara no havia tingut la curiositat, o la iniciativa de plasmar-lo. Me’n penedisc. Com de tantes altres coses que hauria pogut fer per l’hostal, per la seua conservació, per salvar-ne més elements de la picota del progrés de l’asfalt. Només les fotos i la memòria me’n poden ser útils per reconstruir aquell espai. Per salvar-lo de la picota definitiva de l’oblit.
Sí que conserve, sí que m’he anant elaborant un petit atles històric, a base de fotos aèries i de plànols del terme. Així com els plànols del projecte que significarà, que està significant, la cobertura asfàltica de milions de metres quadrats, fanecades i fanecades de terra productiva i fèrtil, per fer pas al pol, al quitrà, al fum que destrueix la nostra riquesa natural i agrícola. A més d’assolar la casa de la meua família materna, la casa on van nàixer ma mare i sa mare. A la major glòria fotogràfica de polítics i responsables del progrés mal dirigit!
Amb aquestes fotografies i plànols podem ubicar l’edifici, un record relatat en el temps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!