Mare meua…

Mare meua…

…que esteu en lo cel. Prompte farà cinquanta anys que moríreu. Mig segle de destrucció programada del món que vós i jo mereixíem com a persones lliures que hauríem d’haver sigut. Del món que jo heretí quan em vau parir un dia fred de l’any 1937. És clar que el programa i l’aplicació implacable de la demolició venia de molt lluny. No fou sols la dictadura de Franco la que imposà, a sang i foc, fèrules abrasives sobre idiomes, memòries i llibertats. L’estrangulament de les consciències que pensaven, parlaven i sentien en una llengua no castellana començà amb la voracitat expansiva d’una Castella famolenca. Des d’aleshores es produïren les agressions que només sabem les víctimes privades del dret a la defensa. ¡Com dol presenciar l’aprofitament de la pròpia casa per qui no la coneix ni l’estima! ¡Quanta ira provoca la conducta altiva de qui ens ignora i explota! I els hereus legítims hem de viure confinats a l’alcova sense llum on es guarden les graneres. Ens han segrestat la veu i l’ànima, mare. El País Valencià a què vós déieu Regne de València, s’ha convertit en una excrescència útil de la Meseta. Jo, mare, no tinc vocació de víctima. Vós coneixeu millor que ningú el meu caràcter insubmís i rebel a les coaccions basades en falses superioritats. Però no puc combatre sol; no puc tapar el forat per on s’escapen, irremissiblement, els trets constitutius d’una idiosincràsia condemnada per forasters i autòctons còmplices. Aquests són els pitjors, mare: els resignats que col·laboren obrint el nostre solar a l’invasor perquè usurpe la terra, l’esperit i el sentiment. ¡Que lluny de vós, que visquéreu la dura postguerra sense dir mai una paraula en castellà! Ho féreu perquè consideràveu València la vostra capital. Us faria feredat veure, ara, com les majories han abdicat de la seua condició genuïna. Fóreu el meu exemple perquè resistíreu prohibicions indecents, interdictes infectes i judicis protervs. Obviàreu les pressions socials i preferíreu seguir els mandats naturals emanats del vostre origen. Eixos foren els únics arguments que esgrimíreu. No us espantà la violència dels qui obligaven a hablar la lengua del imperio, mentre insultaven o empresonaven els qui gosaven parlar l’idioma de la terra nadiua. Els més confiats o els més ingenus esperàvem que els hereus del règim autòcrata desistiren d’assimilar-nos. Ens equivocàrem, mare. Malgrat una Constitució que simulava protegir-nos, el dogal i la roda dentada es perpetuaren. La màquina detectora de “perilloses diferències estranyes” que impedeixen el tancament de la “sagrada” unitat d’ells, mantingué intactes els mecanismes repressors. De iure no, però de facto sí, la cacera del dissident continua fent servir les fosques clavegueres de l’Estat on els rèptils soscaven prestigis i enverinen institucions indòcils. Vós m’ensenyàreu, entre altres principis, el valor de la lleialtat. Però ¿com puc ser lleial a un sistema polític que ens rebutja? ¿Com puc ser lleial a l’enemic que maniobra per la nostra dissolució? ¿Qui determina la justícia? O ¿què és la justícia per a un Estat que assimila i no pacta? Ara bé, l’última gota que ha fet vessar el got prové de l’altíssim Tribunal Suprem!! M’estalviaré detallar la gran sentència que els qualifica, almenys, de bords. Ens volen muts i pretenen que canviem de llengua amb els qui parlen, escriuen i llegeixen com vós i jo. El desgavell majúscul posa de relleu la ràbia que atresoren els administradors de la seua justícia. Pro domo sua, diria jo. ¿Recordeu la farsa que muntaren per a condemnar els subjugats que volien desempallegar-se d’un jou asfixiant? Fou, mare, la sàdica resposta a un impuls pacífic de llibertat. Els interessa més la mansuetud que la iniciativa; per això accepten domesticats incondicionals que facen labors de majordomia. Però vós ja ho sabeu perquè allà on sou, les notícies se saben abans de produir-se. Així i tot, necessitava expressar-ho. He d’acabar, mare. Els desafurs, les maganxes legals i l’absència de respecte al diferent presideixen el frontispici de la justícia espanyola. Una vegada més.

El més terrible és que han aconseguit l’objectiu en una part important de la població. Hui, el País Valencià que a vós us agrada dir Regne de València, està acastellanat, híbrid, inerme, estèril: no hi ha capacitat de reacció, mare. ¡Que desolat que em sent!

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari